17 de abril de 2017
17.04.2017

La qüestió vital

17.04.2017 | 09:32

L existència i mort a la creu d´un mestre jueu anomenat Jesús o Crist a la província romana de Judea en temps del procurador Ponç Pilat està recollida a diverses fonts no cristianes: l´historiador jueu Flavi Josep, o en un text de la màxima autoritat pels jueus com és el Talmud de Babilònia; i també per historiadors romans poc amics dels cristians com Tàcit o Suetoni.

Segons els evangelis, els senyals principals de la resurrecció de Jesús són la tomba buida i les seves aparicions als deixebles. La primera no és una prova directa de la resurrecció, si bé, tal com apunta ­Joseph Ratzinger al tom II de Jesús de Natzaret, en la Jerusalem del segle I l´anunci de la resurrecció hagués estat impossible si s´hagués provat d´alguna manera l´existència del cadàver de Jesús. Les narracions de les aparicions de Jesús ressuscitat al Nou Testament s´haurien escrit d´una altra manera si s´haguessin fet amb la intenció de fer creïble una invenció dels seus deixebles. Els primers testimonis de la tomba buida i del ressuscitat són dones, el testimoni de les quals no tenia valor legal en aquella època.
Joseph Ratzinger, a la referida obra, afirma que «el tercer dia» no és una data teològica, sinó el dia d´un esdeveniment, que pels deixebles suposa un canvi decisiu després de la catàstrofe de la creu. Després de l´execució humiliant de Jesús va succeir un fet extraordinari, sense el qual no s´explica com aquells senzills deixebles, atemorits i desanimats, de sobte van reaccionar amb una vitalitat desproporcionada, i es varen enfrontar a les autoritats jueves i romanes, fins a donar la pròpia vida.

La resurrecció no és un producte de la fe, sinó que és l´experiència que els deixebles tenen de la resurrecció de Jesús la que suscita la seva fe. Tal com sosté Ratzinger, pels deixebles la resurrecció és tan real com la creu, i és la resurrecció la que acredita Jesús com a fill de Déu. La divinitat de Jesús no és resultat de la doctrina elaborada per la patrística dels segles següents, ni un argument d´autolegitimació de l´Església ja constituïda en poder terrenal. Només vint anys després de la mort de Jesús, la Carta als cristians de Tessalònica (anys 50-51) ja el designa messies, fill de Déu i Senyor. I la carta als Filipencs (anys 54-57) conté ja una cristologia de la preexistència i divinitat de Jesús, que anticipa en tres segles el Concili de Nicea. A l´any 70 ja està redactat l´evangeli de Marc. Van ser els contemporanis de Jesús que varen testimoniar la seva divinitat. Tal com afirma Olegario González de Cardedal, la resurrecció és la palanca que mou tot el Nou Testament, sense ella no hagués sorgit la comunitat eclesial, ningú se n´hauria recordat de Jesús, i no s´haurien escrit els evangelis ni les cartes paulines.

Des de dins del propi cristianisme hi ha qui, amb la intenció apologètica de voler fer acceptable la resurrecció per a la mentalitat positivista i subjectivista del nostre temps, ha explicat que la resurrecció de Jesús esdevé en el cor, en l´esperit dels deixebles. Però una mera impressió subjectiva no hagués permès als deixebles superar les greus persecucions i dificultats que van haver d´afrontar. Qui es deixa matar per una mera experiència mística o per una visió subjectiva?

En paraules Sant Irineu, «allò que no és assumit no és redimit». Jesús ha assumit en la seva carn tota la condició humana, amb la seva passió s´ha identificat amb els que sofreixen, amb la seva mort s´ha igualat a tots nosaltres, i amb la seva resurrecció ofereix la salvació de la persona sencera, que és cos i ànima. La resurrecció del cos va més enllà de la immortalitat de l´ànima: aquesta «no mor quan se separa del cos en morir la persona, i s´unirà de nou al cos en la resurrecció final» (CEC núm. 366). Contràriament, tal com afirma Bernard Sesboúé a Creer: «la reencarnació no ofereix una salvació al cos, que no és més que un embolcall intercanviable. (...) La reencarnació posa en qüestió la identitat i unicitat de la persona humana, en tant que subjecte irreemplaçable davant de Déu, capaç de comprometre el seu destí en un acte de llibertat absoluta. (...) Segons la bella expressió de Rahner, la llibertat és la capacitat per a l´etern. I segons Kasper «La vida no és un joc en el que l´home no es juga res».

Déu intervé a la història humana a la seva manera, de forma paradoxal i desconcertant. «Els jueus demanen prodigis, i els grecs cerquen saviesa, però nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és escàndol per als jueus i, per als grecs, un absurd» (1a Carta als Corintis 1, 22-23). Déu se´ns revela no imposant-se des de la seva omnipotència, sinó respectant la nostra llibertat i apel·lant al nostre amor filial. La resurrecció de Jesús no és un espectacle mediàtic, d´aquells que tant ens agraden avui, sinó que es transmet a través del testimoni humil dels primers deixebles. La conversió és una gràcia de Déu, i una tasca del nostre amor i la nostra llibertat. Un acte que requereix la nostra fe, però que no ens exigeix creure en un absurd, sinó en veritats essencials per a la nostra vida i que podem acceptar segons un judici raonable de credibilitat.

Vint segles després molts també contemplen la resurrecció de Jesús com una creença de necis. Però, tal com hem dit, sense resurrecció no hi ha cristianisme. I la realitat és que el cristianisme només disminueix en nombre de fidels en una Europa vella i decadent (no només en la religió), mentre que continua creixent amb força a la resta dels continents.

La resurrecció de Jesús és promesa de la nostra resurrecció al darrer dia, a la fi del món. Per a Ratzinger la resurrecció de Crist constitueix un salt qualitatiu, una mutació decisiva en la condició humana que obre un nou futur per a tots. «Jo faig que tot sigui nou» (Apocalipsi 21, 5). Per contra, quin horitzó i quin sentit ofereix la perspectiva immanentista i materialista les dones i homes del nostre temps? La veritat última de cada un de nosaltres és la mort a la qual ens adrecem inexorablement? La persona sense esperança no té on orientar la seva existència. L´únic que pot esperar i aspirar és a demorar artificialment la decadència del seu cos, o els més rics deixar-se convèncer per les noves promeses d´allargament indefinit de la vida humana? Com afecta aquesta manca d´esperança existencial al nostre dia a dia? No és la causa última que tantes persones s´aferrin egocèntricament als diners, al plaer, al consum, a l´entreteniment superficial i empobridor i a un mal ús dels avenços tecnològics? Cherteston ho resumia així: «Suprimiu el sobrenatural, i no us quedarà el natural, sinó l´antinatural».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema