Tot per a la banca i per als banquers

El pitjor de tot és que el d'Espanya, solament superat pel d'Irlanda, és el segon «rescat» més car de la zona euro, i del conjunt de la Unió Europea inclosos els estats que no van renunciar a la seva moneda. L'esmentat indicador d'impacte sobre el dèficit és en el cas d'Alemanya de 39.000 milions d'euros, en el de Grècia de 30.000 milions i en els del Regne Unit, Àustria i Portugal d'entre 11.000 i 14.000 milions per país. En total, l'impacte pressupostari dels rescats bancaris a la zona euro, o sigui exclosos els estats sense moneda comuna, és superior a 200.000 milions d'euros.

Han estat 215 entitats financeres europees les que s'han beneficiat entre 2008 i 2015 de diferents ajudes oficials per saldar una crisi que elles mateixes van desencadenar en haver engreixat un model ni modèlic ni ètic de crèdits immobiliaris sense gaire garanties i de productes financers especulatius. I després, quan va explotar la gegantesca bombolla, els contribuents hem hagut de salvar als bancs i caixes d'estalvi, en alguns casos als seus accionistes i, molt en particular, als seus nefasts màxims directius. Sobretot a Espanya, que no solament es van embutxacar un munt de milions d'euros en sous i «bonus» infundats sinó també perquè alguns dels banquers d'entitats beneficiades amb les ajudes gaudeixen o gaudiran de suculentes pensions multimilionàries. El que més, uns 80 milions d'euros, ara com ara.

En poques paraules: tot per a la banca i per als banquers, aquí i a altres països, a costa dels contribuents europeus. Les xifres produeixen espant. L'impacte sobre el Producte Interior Brut (PIB) europeu és, de moment, de gairebé el 2 per cent. Però en el cas d'Espanya assoleix un escandalós 4,2 per cent (d'impacte sobre el PIB). Tant aquest percentatge com la diferència respecte de la mitjana de la zona euro -1,9 per cent- indiquen quina mena de pèssima gestió de les entitats financeres hi ha hagut aquí... i potser encara hi segueix havent.

És ofensiu que aquí se segueixi permetent que bancs que han rebut tot tipus d'ajudes segueixin pagant als seus directius paquets de retribució fixa i variable que són sous de luxúria i a més continuïn engrossint les seves pensions per quan decideixin jubilar-se o els facin fora del banc. Com així ha succeït amb el ja expresident del Banc Popular que -segons es veu- ha arruïnat i deixat endeutats milers de clients i d'empleats als quals va empènyer a rebre crèdits específics perquè compressin accions del banc, les quals avui gairebé no valen res, mentre ell i el seu equip amagaven pèrdues que han aflorat després del seu forçat relleu per un nou president. Aquest nou president i el seu reduït equip de col·laboradors de confiança recentment fitxats de seguida han descobert irregularitats comeses per un home que es va garantir a si mateix una pensió de 24 milions d'euros i que pel que sembla ha demandat el banc per acomiadament, qui sap si per cobrar una indemnització i l'atur. Com si li hagués de fer falta amb la pensió que el banc que ell va descapitalitzar li pagarà des d'ara que té 54 anys fins que compleixi 65 si no treballa per a un altre banc, com si algú el pogués voler: rebrà 1,1 milions anuals més els 8.570.000 euros acumulats durant els anys de la seva gens exemplar gestió del banc.

Les dades ara divulgades pel Banc d'Espanya, aquesta «institució» obsoleta i decadent els alts càrrecs del qual solen mirar cap a una altra banda quan els seus subordinats els adverteixen que alguna cosa no està bé -com en el cas de Bankia-, ens ha permès conèixer que fins a 2015 es van destinar desenes de milers de milions d'euros al que anomenen «diferents instruments d'ajuda al sector financer». Val a dir injeccions de capital, compra d'actius danyats, avals i provisions de liquiditat. Unes xifres a les que més endavant caldrà afegir les de 2016 i després les de 2017, que és probable que les engreixin per les garanties donades pels governs de Rodríguez Zapatero i de Rajoy als «rescatadors» de caixes en problemes. Com, per exemple, les ajudes al BBVA per les pèrdues atribuïdes a l'antiga Caixa de Catalunya, que el banc va absorbir en condicions molt favorables en tenir garantit no perdre ni un cèntim d'euro per salvar el desastre provocat pel «banquer» Narcís Serra i els seus companys de sucosa gestió. Si, si... d'uns directius que es van apujar els sous quan la caixa ja estava «tocada i enfonsada» com se solia dir en el llenguatge d'aquell joc infantil o juvenil dels vaixells i la guerra naval.