No vaig saber que havia mort Carrero fins que va arribar l'autobús dels Maristes i el xofer ens va dir que no pugéssim, que no hi hauria classe. Vaig anar amb en Martí a casa seva i ens vam passar el matí jugant amb un paracaigudista de plàstic, tirant-lo des d'una finestra al pati. D'alguna forma havíem de matar el temps, en època òrfena de Xbox i de videojocs, fins i tot de programació televisiva matinal. Fins ara no m'he adonat que aquell joc innocent ens podia haver dut a presó a tan tendra edat: Carrero havia sortit propulsat cap amunt i nosaltres ens dedicàvem vilment a llançar un ninot amb paracaigudes. Com si fos l'almirall baixant a la terra! En aquell temps franquista potser no, que la justícia era seriosa, però avui seríem emplomats per fer mofa d'una pobra víctima d'ETA. En Martí a més anys de reclusió que jo, que el lloc dels fets i l'arma del crim eren seus. A mi que m'escorcollin, senyoria, jo passava per allà.

Caldria saber què es castiga, si l'alegria per la mort o fer-la pública. Si és l'alegria, és absurd, perquè ningú no mana sobre els seus sentiments. Si és fer-la pública, més aviat s'hauria de premiar l'honradesa en temps hipòcrites. A mi mateix m'han desitjat la mort -la darrera vegada animalistes enfadats perquè no em va saber greu la mort d'una ovella, notin la paradoxa- i no em molesta, simplement procuro no acontentar-los. Mentre no sigui obligatori satisfer desitjos aliens, em poden desitjar la mort cada dia.

La llei hauria de dictaminar a partir de quant temps podem fer broma d'una mort. Amb Carrero ha quedat clar que de fa 40 anys cap aquí, ni una, tots amb cara circumspecta davant els cadàvers, si més no els del bàndol franquista. Però, i dels presidents assassinats abans com Prim, Canalejas o Cánovas? No podem comentar que no serien tan medicinals les aigües de Santa Águeda si Cánovas en va sortir sec com un bacallà? Urgeix un llistat de morts il·lustres dels quals poder fer mofa.