Tornar a la normalitat és el repte a partir d´avui després de la Pasqua. Una pausa curta i profunda. Tornar a la normalitat és sinònim de trobar allò que teníem abans de les festes. Tornar a sentir les veus radiofòniques que ens acompanyaven al cotxe. Ja no veiem mainada pel carrer i el trànsit torna a la mateixa densitat de les hores punta. Mires l´agenda i és com el dia de la marmota. La nostàlgia s´apodera de nosaltres recordant-nos els bons moments i enganyant-nos sobre les vicissituds viscudes.
Un munt de llibres i blogs d´Internet ens donen consells per ajudar-nos en aquest procés d´adaptació, aportant receptes previsibles per a situacions úniques que parteixen que tothom és igual i que tothom experimenta els mateixos símptomes. En tots aquests és habitual trobar l´expressió emocional referint-se a l´ansietat que provoca el fet de readaptar-nos a l´activitat laboral que desenvolupava en el moment de començar la Setmana Santa. Per fer-nos sentir culpables, de vegades, ens animen a ser com algunes persones que tornen a la seva feina amb ganes i il·lusió, amb les piles carregades i amb necessitat de recuperar la seva rutina, ja que en el seu dia a dia se senten realitzats. En general, aquests consells resulten ser d´una obvietat exasperant, com quan recomanen «centrar-se en aquelles coses positives de la nostra feina, perquè ens ajudarà a facilitar la reincorporació». Sort tenim quan ens diuen que «davant de símptomes com l´ansietat o l´apatia, cal tenir present que són temporals i que desapareixeran a poc a poc, a mesura que ens anem adaptant al dia a dia de la feina i les obligacions laborals». Ara ja veig com haig d´entomar la tornada a la normalitat.
