A La carpeta és blava, Adrià Pujol ens il·lustra sobre la capacitat de collonar dels empordanesos. Si m'hi deixen afegir cullerada, m'atreviria a dir que aquesta qualitat no és el fruit de cap tret o mutació genètica, sinó, més aviat, d'una atmosfera cultural i social, que, durant dècades, ha afavorit l'humor, els jocs de paraules, els acudits, el menfotisme i l'agilitat de reflexos mentals.

Potser, si haguéssim de traçar una genealogia de collonadors il·lustres, Joan Carbona i Molins (Barcelona, 1858 - Figueres, 1958) hauria de figurar entre els primers ironistes de la contrada. A part d'exercir d'advocat i d'alcalde republicà, Carbona va ser un funambulista del llenguatge oral: les seves respostes enginyoses deixaven paralitzat qualsevol adversari. No és rar, doncs, que futures eminències del nostre collonar, com Dalí i Fages de Climent, l'admiressin i prenguessin nota dels seus fets. Fages, per ser exactes, li dedicaria una conferència l'any 1961, i aquesta, amanida al cap d'uns anys amb unes quantes anècdotes i facècies, es convertiria en un llibret deliciós: Anecdotari del Sr. Carbona.

En el llibret, per cert, Anna Maria Dalí relata una de les poques ocasions en què el seu germà es devia quedar sense rèpliques. Això devia ser l'any 1923 i Dalí acabava de rebre un exemplar dedicat del llibre Hélices, del poeta avantguardista Guillermo de Torre. El jove, neguitós, va comentar al senyor Carbona que no sabia com agrair-l'hi; i aquest, de seguida, li va donar una solució: Envia-li aquest dibuix que acabes de fer amb una dedicatòria que digui « Donde las dan las toman»? Desconeixem si l'artista va seguir el consell.