Hem passat el dia de la Mona. Hi ha qui ha tingut diners per comprar una mona de pastisseria, amb un producte de bona qualitat, amb una xocolata amb pocs greixos afegits. I n'hi ha que han hagut de tirar de mones i ous de xocolata de grans superfícies, amb preus assequibles, i que de xocolata en tenen més aviat poca, i sí molts greixos afegits i succedanis. Que ja sabem que des que els xinesos mengen pastissos, el cacau cada vegada és més car, i no n'hi ha per a tothom. Això mateix passa amb molts aliments. Com passa en tants aspectes de la vida, des de la política a la cultura, el succedani de menys qualitat substitueix el producte original: enciams que no tenen gust d'enciam; tomates insípides; el pa que sembla plastilina, i queda dur com una pedra al poc temps de comprar-lo.

La gent de possibles, pot optar per fruites i verdures de qualitat, els productes ecològics que cada vegada tenen més protagonisme, i que ens donen el gust de sempre, i també una sèrie de beneficis per la salut que les altres menges no tenen. Aquesta mena de mercat és una bona inversió pel pagès, que rentabilitza més la seva propietat, i ens ajuda a menjar sa. Un fenomen similar succeeix amb el pa, que pot ser artesanal i amb farines de qualitat, i tenim un altre d'industrial, congelat. Més artificial i de consum massiu. Qui va a la Castella rural, i descobreix el «pan de tahona» queda enamorat del seu gust i la seva força. Molts de nosaltres comprem oli refinat, pel preu, perquè no ens podem permetre el verge extra, que és més sa.

Hi ha restaurants que opten perquè els seus plats estrella tinguin els productes de tota la vida. I recuperen el sabor d'abans. Són llocs a on les amanides tenen tot el gust de les verdures, i la tomata de tota la vida: és com tornar al paladar dels nostres pares i avis. Abans que les menges industrials ens convertissin en addictes als greixos trans, fins al punt que molts infants prefereixen la verdura congelada, a la fresca, perquè aquesta última la troben massa forta. I a la fi, la gent ja no sap el gust real de les coses. No hauria de ser que el poder adquisitiu acabi marcant qui pot menjar més sa i natural. Amb el temps, la classe social acomodada tindrà menys malalties, viurà més, i serà més sana. I alhora, molts dels nostres nens ni sabran gaudir, ni coneixeran el gust de les coses naturals. Que tant gaudien els nostres avis, i van tenir la sort de fer-ho els nostres pares, i encara podem compartir nosaltres.