En el patrimoni cultural de Girona hi tenim una obra escultòrica que només es pot admirar al carrer un dia a l'any. Per la seva condició de part integrant d'un pas de la processó del Sant Enterrament, a Girona. És la figura d'un àngel en actitud de «fer» silenci, amb el gest clàssic del dit als llavis. L'àngel demana la bona voluntat de no expressar paraules i sons, que en aquest cas és per ser respectuosos a l'àmbit del sepulcre de Jesús.
Més enllà del significat al peu de la lletra d'aquesta magnífica representació del silenci, ens trobem davant d'un fet, el silenci, massa absent de la nostra civilització. Neixen, això sí, cicumstàncies d'uns altres silencis com serien els rètols a les zones quirúrgiques dels hospitals, els silencis dels expedients administatius mal resolts, els de resolucions mal tancades, els silencis glacials que venen després dels cops de puny a la taula dels mals governants, el de les diferències intergeneracionals mal portades, i molts més quan -un dia o altre- se'ns redueix al silenci obligatori. La llei del silenci és una pel·lícula genial d' Elia Kazan, que torhom recorda per aquell carismàtic intèrpret jove, Marlon Brando; és la història cruel d'una delació, un decobriment, que empapa des del títol fins a l'essència del tema, el silenci imposat amb maniobres de gangsters que dominen els llocs de treball en el port.
A l'altra cara de la moneda hi ha el silenci com a proposta voluntària, tot un valor cultural, camí de reflexió, que té una consideració important al llarg de la història. Ja s'aprecia aquest valor entre els antics romans que tenien la figura del silencier, encarregat de proposar silenci a determinats recintes de les cases senyorials. Més tard, a la cultura bizantina es concedeix una vara d'or al qui ostenta aquest càrrec, junt amb un títol honorífic. Ja tradicionalment, el món de la cultura té un especial accent quan es refereix al silenci com a valor.
L'escriptor Josep Romeu explica la pràctica del silenci que exercia un seu amic, el poeta Josep V. Foix, quan es trobaven al Port de la Selva, navegant pel Cap de Creus; els silencis de Foix, explica, eren com «un apregonament dins la ment per a retrobar-se, un aïllament del brogit a la recerca de la pròpia identitat, els seus eren uns silencis que sempre m'havien obsedit i sobre els quals he reflexionat moltes vegades.»
Un organisme sa viu en absència de crit. Si aquest ritme vital és aplicable a les col·lectivitats, trencar el silenci és deteriorament de la qualitat de vida. Ara som a la civilització de la fressa. Les nostres ciutats pateixen una altíssima contaminació acústica, les sortides nocturnes són irritants, els volums dels aparells de so eclipsen els seus missatges, els restaurants de caps de setmana són una selva de xivarris esgotadors, els camins de l'excursionisme alliberador són presoners dels tubs d'escapament de les motos totalitàries.
Però tenim escenaris naturals. Diu que Foix s'acollia al silenci de la seva geografia predilecta. Un repte, tenir un Cap de Creus que t'espera, amb paisatge natural, ocells ignorats i blavor al·lucinant. Cadascú es pot fer el seu Cap de Creus, ben personal, el cau d'un silenci que no pot ser imposat com a les pel·lícules de gangsters, ni a les ordenances municipals. Ens cal civilitzar el silenci, com si es tractés d'una casa senyorial del temps antic, però molt antic.
