I digué Puigdemont: «Hem passat el dia a Canapost. Hi he vist com creix el blat. El seu verd d'avui no ens confon: estarà a punt quan arribi el temps de sega». M'inquieten dues coses, i deixo de banda que algun pagès li esmenés la plana fent-li entendre que no era blat sinó ordi, al cap i a la fi un descendent de pastissers només ha de distingir la nata de la merenga.

Primer, que parli en paràboles. Qui parla en paràboles, o és el fill de Déu o creu ser-ho. En el primer cas acaba crucificat, i en el segon, al frenopàtic. El temps dirà. O el president es posa aviat a caminar sobre les aigües demostrant ser el messies, o el pròxim vestit que s'emprovi serà una camisa de força. Jo li començaria a prendre mides, abans no comenci a batejar catalans en aigües de l'Onyar o intenti multiplicar pans i gambes a la paella estiuenca de cals Rahola. No és estrany que el pobre Jimmy Carter se l'espolsés de sobre.

- Que el porta per aquí, míster Puigdi? Vol uns cacauets?

- Qui de vosaltres que té cent ovelles, si en perd una, no deixa les 99 al desert i va a buscar la que es va perdre fins que la troba?

- Bye, Puigdi.

Segon, si la forma d'expressar-se ja fa planar molts dubtes sobre el seu estat, ehem, de salut, que digui que passant un dia a pagès ha vist créixer el blat, hauria de disparar totes les alarmes. Urgeix investigar si a Canapost tenen per costum posar fongs al·lucinògens al menjar que serveixen als forasters. Si no és així, la imatge d'un president assegut en un marge i mirant fixament durant hores unes plantes de blat que en realitat són d'ordi, fins a acabar convençut que les ha vist créixer, qui sap si un metre, ha de ser suficient per inhabilitar-lo. Qualsevol dia el trobarem ajagut en un parterre de la plaça Catalunya esperant veure créixer l'herba, o pitjor encara, assegurant que l'ha vist créixer. Aquest home necessita un tractament.