A l´escola vaig patir bullying. Llavors la paraula bullying no existia i abusar dels altres a l´institut era tan habitual com si es tractés d´una llei de la natura. Em deien «el canya», l´estirada de l´adolescència m´havia deixat en gairebé dos metres amb setanta quilos de pes. Allò que semblava una tonteria, per l´edat, ho era tot per a mi. Volia encaixar a tota força, estar en les seves mateixes festes, que em consideressin el seu amic. A sobre patia d´aquesta «veu de gall» pròpia de la pubertat. Els professors, quan passaven llista, s´aturaven a dir el meu nom, perquè la resta pogués imitar els seus «Crowwwwder-ki-ki-riki» i tota la classe riure amb la broma.

Mentre els meus companys gaudien de la piscina, mai em treia la samarreta en públic i acostumava a anar amb jerseis lligats a la cintura, jo em refugiava a la biblioteca. Tòrrids estius de 40 graus de calor en què em submergia en les estepes gelades dels russos. Ells, els russos, no qüestionaven el meu estat físic. En la lectura vaig saber que molts dels escriptors havien patit persecucions (de veritat), que Dostoievski havia estat enviat a Sibèria. Vaig seguir amb no-russos i vaig descobrir que a Walsh la dictadura argentina li havia matat les seves filles i l´havia «desaparegut». I els meus patiments van trobar companyia. Molts havien estat escriptors maleïts de llibres maleïts i havien mort en la total pobresa.

I no només això, sinó que el món en què vivia era tan sols un retall tan petit de la realitat que el patiment es va tornar diminut en comparació amb aquell gegantí univers que bategava allà fora. El que et qüestionaven els russos, i la resta de llibres (dels bons), produïa un canvi tan radical en la teva ànima que mai tornaves a ser el mateix. Els llibres van modificar la seva condició: de trinxera es van convertir en esperó amb el qual destruir els fonaments dels meus abusadors (només ho feien perquè estaven morts de por, com jo), d´esperó en un tros de paper capaç de produir-te el mateix vertigen i adrenalina que un cotxe corrent a 250 quilòmetres per hora, una catapulta que et llançava a la vida de veritat (que era tan ficció com la dels llibres) i que li tornava una mica d´intensitat a la teva vida.

Els llibres sempre han estat el meu bot salvavides, la meva catapulta, el periscopi pel qual mirar el món submergit en la lectura. Potser molts llibres d´aquest Sant Jordi siguin «històries IKEA», escrits amb instruccions per muntar-los; els llibres de veritat seguiran salvant vides.