En un tret d´audàcia al caire de la temeritat, els jutges de cert tribunal han cridat a Mariano Rajoy perquè declari com a testimoni en un dels judicis sobre el Cas Gürtel. Que Déu guardi als magistrats i els permeti sortir de l´embolic.

Res costa imaginar una arrencada de l´interrogatori com aquest:

- És vostè el president del Govern, ­senyor Rajoy?

- I per què m´ho pregunta?

- No es faci el gallec, senyor president.

- No, si jo sóc de Pontevedra. O de Santiago, em sembla.

- Em referia al fet que vostès tenen fama de respondre a una pregunta amb una altra.

- Qui li ha dit això, senyoria? Em pregunta si jo responc a una pregunta amb una altra pregunta?

I així tota la resta. L´interrogatori arribaria al seu punt culminant quan Rajoy s´animés a exposar davant el tribunal la seva famosa teoria sobre la presa de decisions. És a dir: «A vegades, la millor decisió és no prendre cap decisió, i això és també una decisió». Res més clar i evident per si mateix.

Interrogar Rajoy sobre algun assumpte concret és un risc en què només els més experimentats jutges incorren, pel que es veu. No hi ha cap garantia que el tribunal vagi a obtenir respostes menys jeroglífiques que les que el president sol proporcionar a l´oposició al Congrés. Així que només queda desitjar-los sort.

Només cal seguir l´estela parlamentària del president per advertir que el seu és la pràctica d´una filosofia quietista que allà pel llunyà segle XVII va propagar el capellà Miguel de Molinos. Aquell místic precursor del nostre president defensava la passivitat com a font de totes les virtuts, en la creença que Déu l´il·luminaria millor a un si s´estava callat.

Rajoy, a qui molts acusen de ser un deixeble tardà de Maquiavel per la via de Pío Cabanillas, exerceix també l´estratègia de la quietud. I no li ha anat malament fins ara.

No va moure ni tan sols una pestanya quan tothom -la premsa, l´oposició, els poders financers i fins al seu propi partit- l´incitava a demanar de manera urgent la intervenció financera d´Espanya. L´hi van instar també el Wall Street Journal i el Financial Times, bíblies dels negocis que tot just un any després felicitarien al president per no haver atès als seus consells.

El mateix va passar amb el desafiament que li va llançar Artur Mas des de Catalunya. Els seus col·legues li demanaven mà dura, intervenció de l´autonomia i altres mesures de xoc a què Rajoy va prestar l´habitual atenció, és a dir: cap.

Devot del quietisme i el laissez faire, el president va enviar als jutges per mera qüestió de procediment administratiu; però no va passar d´aquí. El resultat sembla donar-li la raó. Tres o quatre anys després que comencés el ball independentista, el partit de Mas fa aigües, la convocatòria de referèndum divideix ja als seus partidaris i el termòmetre de la sobirania catalana ha baixat diversos graus en les enquestes.

A la vista de les proves anteriors, el d´acudir a un jutjat per testificar sobre els embolics del seu partit ha de ser peccata minuta per a l´aguerrit Rajoy. El tràmit podria resultar més fatigós per als interrogadors que per al mateix líder conservador. Amb algú acostumat a contestar: «Sobre això que em pregunta, opino el que vostè creu que estic pensant», un acaba per llençar, inevitablement, la tovallola.