Vaig començar Sant Jordi amb mal peu: en un aparador es mostrava la traducció al català de La ciudad de los prodigios, d' Eduardo Mendoza. El pitjor no és veure-ho, tot i que l'ensurt és monumental. El pitjor és imaginar que si s'ha traduït és perquè hi ha lectors que ho volen. Dit d'altra manera, hi ha analfabets que -intueixo que per patriotisme mal entès, el que abans es deia ser de la ceba- opten per la traducció d'un llibre en lloc de la versió original que, essent en castellà, comprendrien perfectament. Això equival a preferir una cita amb Pilar Rahola abans que amb Paz Vega, perquè aquesta parla castellà.

Comprendran que amb un pròleg així, anés a signar llibres amb l'ànim als peus. Per sort me'l van aixecar els lectors que em demanaven dedicatòria. Especialment aquella senyora que va comprar el llibre per al seu marit.

- He preguntat quin llibre li puc regalar a algú que no llegeix mai, i m'han dit: el de l' Albert Soler.

La vaig felicitar per l'encertada tria, i em vaig esmerçar en la dedicatòria, ja que seria segurament l'única cosa que llegiria tan atrafegat marit. Si és que mai l'arribava a llegir. Ser l'escriptor de capçalera de tota la gent que mai no llegeix assegura ser un supervendes. I és una gran responsabilitat, ja que cal ser rigorós per evitar escriure res que pugui incitar a la lectura. En això soc un expert, d'aquí que comprin els meus llibres -per regalar o per posar ells mateixos a la lleixa on envelliran- amb la confiança i seguretat que mai no els defraudaré.

Com que la majoria de gent no llegeix, si alguna vegada ho intenten, no en saben. Per això, de les columnes que publico aquí, entenen el que volen. A vegades el que poden, però mai el que diuen. I és una sort, així puc escriure el que em dona la gana sense perill que em malinterpretin, o sigui, que m'interpretin correctament, no sé si m'explico. Millor això que ser humiliat com el pobre Mendoza.