Hi ha un fenomen del qual es parla poc perquè no deixa de formar part de la intimitat més domèstica i lleugera de cadascú, però que ens uneix d'una manera realment singular. Són les pessigolles, aquesta absurditat tàctil que se't comença a fer de petit per expressar-te una lúdica tendresa i que, amb el pas del temps, vindrien a determinar el grau de semblança amb el nen que havies estat i encara hauries de ser. Les pessigolles no estan regulades, no són objecte de grans debats mèdics i ni tan sols tenen una funcionalitat delimitada en l'imaginari col·lectiu, però en canvi es transmeten de pares a fills, són presents a infinitat de llars i s'erigeixen, en la majoria de casos, en estampes d'una felicitat genuïna, sincera. Són, al capdavall, una poderosa metàfora de l'empatia i la proximitat, perquè poques accions humanes es fan de manera tan desinteressada, tan espontània, tornant-se especialment valuosa en uns temps on el tacte és el menys emprat dels nostres sentits.
Les pessigolles també permeten catalogar les persones del teu entorn. N'hi ha que no poden aguantar-les, perquè la reacció muscular se'ls fa fins i tot dolorosa, i d'altres en tenen moltes de petits però s'hi acaben fent immunes amb la maduresa. També n'hi ha, com un servidor, que en tenia moltes abans i en té moltes ara, però que no accepta que els les faci qualsevol. El cos és savi i sap perfectament qui està legitimat per fer-te-les i qui no. Sense oblidar aquelles i aquells que, més que pessigolles, semblen apunyalar-te amb els dits, perquè no han acabat d'entendre que del que es tracta és de saber moure'ls.
Però el millor de tot és que, en qualsevol dels casos, a qualsevol de les edats, les pessigolles generen una conseqüència impagable: el riure. Sigui com sigui, molestin més o menys, et fan riure. I només per això ja mereixen sortir d'aquest estrany anonimat i ser reivindicades com a petit miracle quotidià.
