En una setmana s'han descobert noves maneres paralegals d'enriquir-se de l'antic vicepresident del govern d' Aznar, Rodrigo Rato, l'home del miracle econòmic espanyol. Condemnat a quatre anys de presó per una petita qüestió: targetes black. A més, el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, haurà d'anar a testificar respecte del finançament il·legal del seu partit. Ningú no hi comptava. Hi ha costures que peten. També s'ha detingut l'antic president de la comunitat madrilenya Ignacio González, alletat per Esperanza Aguirre. Feia quatre dies que el president de Múrcia havia deixat el càrrec. Dies calents, gairebé escaldats, per al partit que governa Espanya. Cadascú que aguanti la seva espelma. Hi ha a qui se li dona suport fins a corners insospitats i a qui se'l deixa caure. Rita Barberá. Política de fets consumats. Estratègia Rajoy: no fer res i deixar que el temps ho podreixi tot. Quan la justícia arriba i, malgrat molts entrebancs, de vegades posa els fets en l'únic espai de realitat possible: s'airegen les virtuts del delator. Acostuma a ser un acusat de classe mitjana. Ja no serveix de res parlar de complots ni de revenges. Hem trigat a veure-ho, però no està malament contemplar-ho. La impunitat amb què un munt de polítics es van beneficiar del diner públic és evident. Matas a les Balears, Camps a València, González a Madrid. Alto! Que és la Guàrdia Civil qui deté i enregistra les coves dels prohoms, aquells que feien categoria d'un discurs ètic. Cada vegada és més clar: allò que es va inventar en la Transición, no era exactament el cafè per a tots, sinó el robatori for everybody -bufet lliure. Una època per a tu i una altra per a mi. I tira de veta. Ni política ni res. Burro qui no se'n va saber aprofitar. Milions i milions d'euros guanyats per les hienes i perduts pels ciutadans -maregen. Estratègies complicades per cobrar comissions i després netejar el diner negre en un circuit global. Privatitzar per de seguida recollir guanys. Mecànica tan negra com l'esperit dels depredadors. No hi ha terme mitjà, munió d'aprofitats d'una generació execrable, circumstància única: la democràcia espanyola. L'ànsia i la cobdícia. Tothom hi ha sucat, des de les més altes instàncies - lo siento no volverá a suceder- fins allò que se'n deia «pelotazo». Qui paga? Qui se'n surt? Qui estira de la manta? Qui torna els diners? Pocs, tots s'abriguen uns amb els altres. Arriba un moment que la corrupció i la cara dura són tan espectaculars que si mai l'has volgut seguir perds el fil. La troca és tan immensa, tan abassegadora, que el fil peta cada dia. Impossible seguir-ne l'evolució. Estàs condemnat a no entendre res i a votar els de sempre -sobretot a Espanya. Mentre no guanyin els altres, et sents segur. Prefereixes els teus corruptes. I qui dia passa, any empeny. La dreta catalana sorgida de la Transición és impresentable. Essent xarnera feia l'egipci i s'embutxacava el que podia. Macià Alavedra i Lluís Prenafeta -el Rasputín català- xerra i s'arruga com si tot fos qüestió del destí. La família Pujol on fire. Quanta misèria hem viscut! La realitat dels jugadors d'avantatge es mostra als catalans. No és agradable. Tothom fa tractes. Llavors, un s'adona que, de Franco ençà, hem viscut sota d'uns autèntics malànimes. La infecta realitat de vegades és la veritat.
