27 de abril de 2017
27.04.2017

Enganyada i traïda

27.04.2017 | 01:12

En el seu anunci de dimissió, després de l'escàndol del cas Lezo, la senyora Aguirre va dir haver-se sentit «enganyada i traïda» per persones de la seva màxima confiança. Però, al marge de reconèixer el seu error en l'obligada tasca de vigilar les actuacions presumptament delictives dels seus subordinats, no es va atribuir cap culpa més. I fins i tot es va permetre mostrar-se profundament preocupada pel fet (pel que sembla nou per a ella) que la corrupció política s'hagi convertit en un problema a Espanya. L'argument sembla tret del manual d'excuses de la dictadura franquista quan transcendia al públic (rarament, perquè la censura ho tapava tot) alguna trapelleria. Llavors, era costum dir (de boca a orella, mai en els mitjans) que el general era un home auster, de comportament irreprotxable, i els que ficaven la mà al calaix eren gent aprofitada que pul·lulava al seu voltant fent-li la pilota. He sentit dir això moltes vegades i vaig creure que amb la instauració d'un règim democràtic la transferència de culpes a subordinats, pilotes i gent de l'entorn (com ara es diu) seria un al·legat prohibit per a aquells que ostenten les màximes prefectures. Però, com en tantes altres coses, estava equivocat. Pujol no va saber res de Banca Catalana ni dels negocis dels seus fills; Felipe González, menys encara, sobre les actuacions del GAL; José María Aznar encara es resisteix a reconèixer que les mentides sobre l'existència d'armes de destrucció massiva només van ser un pretext per perpetrar una guerra criminal; Rita Barberá era innocent del niu de corrupteles que pul·lulaven al seu voltant; i el senyor Rajoy és el primer sorprès de l'existència d'una amplíssima trama de comissionistes a les seus del PP.

I si tota aquesta gent important ignorava el que passava al pis de sota, o a la porta del costat, és lògic deduir que la senyora Aguirre també patia d'alguna obstrucció sensorial que li impedia veure, sentir i olorar l'enorme claveguera que s'havia anat formant als seus peus. Bona part de l'actuació política d'aquesta senyora ha estat marcada per la sospita de corrupció. Va accedir a la presidència de la comunitat autònoma de Madrid després de l'escàndol del Tamayazo (aquell «segrest» de dos diputats socialistes que van canviar el sentit del seu vot per afavorir-la canvi de no se sap què). I ja amb tots els ressorts del poder a la mà va emprendre un procés salvatge de privatització de la sanitat pública. Un procés que va començar amb l'adjudicació a empreses privades d'onze hospitals en règim de concessió, va seguir amb la campanya de desprestigi del servei de sedacions a malalts terminals de l'hospital Severo Ochoa de Leganés (una denúncia anònima acusava de l'existència de fins a 400 casos d'homicidi) i va culminar amb el pla de privatitzar la gestió de diversos hospitals i centres de salut el que va provocar l'anomenada «rebel·lió de les bates blanques». Per cert que, un dels encarregats per Aguirre de dur a terme aquella gegantina privatització, el conseller Lamela, es va veure implicat després en un altre escàndol de suposada corrupció.

Malgrat tot això, a la senyora Aguirre no li falten valedors. He sentit que un conegut locutor li ha ofert un lloc de tertuliana en el seu programa radiofònic.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema