Milions de francesos de dretes han votat un exministre socialista per no haver de votar un exprimer ministre conservador que contractava la seva família per feines inexistents. Una trampa minúscula en comparació del que estem veient en aquesta banda dels Pirineus. Amb molta més raó, en aquestes setmanes que el volcà de porqueria de la Comunitat de Madrid ha entrat en erupció, ens podem preguntar: qui és l' Emmanuel Macron espanyol? I qui és el català?

Macron no acumula escàndols perquè és nou. No ha tingut temps d'enfangar-se o potser encara no l'han pogut investigar a fons. El seu programa polític, si es pot parlar de tal cosa, és difícil de classificar. Arreplega conceptes del liberalisme econòmic i del proteccionisme social, però sobretot parla de renovació i de noves esperances, amb una cançó que entra més per la música que per la lletra. Que les coses encallades funcionin, que les energies socials s'expressin, que els joves construeixin un país obert. Pensament en positiu, frases de manual d'autoajuda. Qui és el Macron espanyol més o menys liberal que es presenti com a alternativa a un PP al qual no paren de créixer les granotes, o els gripaus, de la corrupció? Si la setmana passada va ser de malson, aquesta no ha començat millor. Ha plegat Aguirre i la justícia ja empaita l'actual delegada del govern a Madrid. Per fets passats, és cert, però si envien a casa tots els militants que van tenir càrrecs en els temps enfangats, es quedaran sense personal.

Qui és el Macron amb tocs de socialdemòcrata que es presenti com a alternativa a un PSOE desorientat i en guerra civil? Potser aquesta seria l'hora d' Albert Rivera, que a més és apòstol i màrtir de l'unionisme a Catalunya, un mèrit que a Espanya és prou apreciat. Però Macron s'ha beneficiat del fet que Le Pen i Fillon lideraven espais separats, i a Espanya els seus espais equivalents s'ajunten i sumen en el PP; aquesta és una de les claus de la seva resistència.

I qui és el Macron català net de pols i palla? El PDeCAT ho prova, amb uns dirigents prou nous per no haver participat en les brutícies del 3%, del Palau i del «sector dels negocis» d' Alavedra i Prenafeta. Però no han aconseguit desempallegar-se dels orígens: són els postconvergents, ho sap tothom i és profecia. Potser el Macron de la dreta moderada catalana és Esquerra, sumant sàviament un cert esquerranisme laic i la defensa dels empresaris no especulatius.