27 de abril de 2017
27.04.2017
40 Años
40 Años

La paciència del país

27.04.2017 | 01:12

Hi ha un bon rastre de construccions antigues que són un testimoni de saviesa i fe de vida d'unes civilitzacions i d'una idea del saber fer. Quan els avantpassats s'entestaven a fer les piràmides d'Egipte, la catedral de Girona, el monestir de Sant Pere de Roda i un llarguíssim etcètera, tothom donaria la raó al poeta: «Palaus, temples i muralles, tot t'ho donaren unes pedres nades al cor d'unes muntanyes nues d'arbres i ombres».

De les peripècies d'aquelles construccions no en sabrem mai el detall; ja se suposa que en un moment o altre devia haver-hi qüestions. Ara, a llarga distància, tot aquell patrimoni es veu com una meravella ben culminada. Despertem-nos a la realitat nostrada, mirant-nos de reull tota l'obra pública no culminada o mal deixada estrambòticament, imatge que alguna cosa ha fallat. Pot haver-hi una raó seriosa, administrativa, de paperassa, força major i tot. Els gironins pensem inevitablement en la llosa del parc Central, que aigualeix l'aportació de l'AVE. Continuem: sense moure'ns de Girona, cal lamentar que ha quedat empantenagada l'obra de la plaça Pallach i Carolà. Més endarrere en el temps, s'havien aturat llargament les construccions de l'Auditori de la Devesa, el Teatre Municipal i la plaça del Pallol.

Al plec de greuges hi va directament tota aquella obra pública que es projecta i es presuposta, és objecte de debats i rèpliques, i un dia s'acaba esbombant una lladregada (en llenguatge finolis «desviació») que pot esquitxar la flor i nata de qualsevol governant o tècnic de qualsevol institució, pública o privada, millor barrejades, així posaran més difícil i llarga la paperassa monumental dels incansables tribunals de justícia.

Tota aquesta tramoia que carrega a la ciutadania indefensa, omple primeríssimes pàgines de diaris i telediaris, i degrada el país. No és això, companys, havia dit una cançó de protesta. Només de sentir la paraula corrupció ja t'afarta, i t'indigesta. Molts governants i moltes constructores ja fa temps que surten de copes, tots junts, per oblidar que cadascú té deures sagrats i professionals, deures que haurien de complir en consciència, si encara els en queda. Des de la majoria silenciosa s'arriba a entendre que hi ha subhastes, compromisos i signatures, acceptacions i terminis; i en un moment donat tot això, des de baix, es veu saltar enlaire, esmicolat i burlat.

Ara mateix a Barcelona hi ha un exemple molt trist, patètic. Molta cosa ha d'haver fallat per aturar una obra monumental, necessària i neuràlgica com és la reforma de la plaça de les Glòries. Ara deuran sortir polítics i tècnics de primera fila, advocats amb toga i tot, enginyers amb paraules que no entendrem, tertulians que tiraran pel dret. Com sempre. La realitat és que aquelles obres estaran aturades mínimament durant un any, bon recordatori d'una època que porta sovint un expedient de deixadesa o de frau. És inevitable, sempre, el mal pensament. Tota quella immensa obra a una entrada de Barcelona que ara sembla bombardejada indica que quan governants i constructores es donen la mà per tocar la cara del territori, tot trontolla. Deixant de banda la irònica mordacitat del mateix nom sencer, que és plaça de les Glòries Catalanes, també es podria veure com un sarcàstic, però merescut monument a la paciència del país.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema