La fascinació que tots tenim per la violència és innegable, n´hi ha prou de veure o escoltar amb atenció algun informatiu i adonar-nos que la majoria de notícies hi estan relacionades. És tanta l´atracció que ens genera que alguns han optat, fins i tot, per començar a retransmetre-la en viu. Un dels fets que va posar el comptador a zero va ser l´atemptat de les torres bessones de Nova York, una de les primeres grans retransmissions en viu i en directe d´una massacre, el que de retruc va suposar un clar punt d´inflexió en el vell dilema sobre allò què és ètic d´ensenyar i no a l´hora d´informar. En aquells successos, la responsabilitat de retransmetre les imatges va recaure en els mitjans de comunicació però avui, amb les xarxes socials condicionant bona part de les nostres vides i, mal que ens pesi, moltes empreses i corporacions informatives, les regles del joc han canviat. De fet, la comunicació en general ha canviat tant des de llavors que fa temps que els mitjans han deixat de ser els únics que poden decidir allò què es pot veure i què no, que han perdut la potestat exclusiva per decidir què és notícia i què no ho és.
Amb les xarxes socials tots ens hem convertit en reporters de l´actualitat; és trist però un simple sopar amb amics o la foto dels llibres comprats o regalats per Sant Jordi, acaben compartint espai a internet amb els guirigalls polítics de cada dia o amb els atemptats de sempre, per posar alguns exemples més comuns. Està passant, que diuen. L´actualitat, la nostra més immediata i personal actualitat, ens supera. En aquesta espiral de despropòsits informatius, fa només unes setmanes, un pertorbat penjava a Facebook Live el vídeo d´un assassinat a Cleveland. La peça, enregistrada en mòbil pel mateix dement, mostrava l´execució a trets d´un pobre ancià que va tenir la mala sort de passar pel lloc equivocat en el moment més inoportú. Les imatges es van «viralitzar» com la pólvora a través de les xarxes socials i, amb aquest marge de maniobra, molts mitjans van decidir fer el mateix deixant de banda l´ètica i els codis deontològics que durant molt de temps s´havien respectat sense discussió.
Fa un mes, a Chicago, uns desgraciats compartien també a Facebook Live una violació; fa uns dies, a Tailàndia, un tarat compartia a la mateixa plataforma l´assassinat del seu nadó d´onze mesos; abans-d´ahir, un hooligan bètic agredia un jove basc i quasi a l´acte compartia el vídeo com si fos un autèntic trofeu. El problema no és només el fet de retransmetre actes tan fastigosos i repugnants com un assassinat, una violació o una baralla, el drama real és compartir la violència sense cap tipus de filtre, la qual cosa en facilita l´absoluta banalització. En plena campanya de conscienciació sobre el bullying, encara avui molts es pregunten per què alguns adolescents el practiquen com aquell qui practica un esport qualsevol. Pot ser que la comunicació 3.0 hi tingui alguna culpa? Pregunto.
