He sentit contar que hi havia una vegada un pintor xinès a qui l´emperador encarregà que pintàs les parets d´un palau tot just acabat de construir. Succeí a les afores de la ciutat de Pequín, en aquell temps remot dels contes en què els animals parlaven i tot era possible. El pintor començà la tasca i no cessà fins que l´hagué acabada. De bon matí començava a pintar i era tanta la il·lusió que posava en la feina, tant l´entusiasme, que fins que no arribava la fosca del vespre, quan quasi no hi veien, no deixava els pinzells. Pintà tota casta de paisatges: valls entre muntanyes, boscos plens de verdor, mars clares i platges amb copinyes i macs al punt on arriba l´escuma de les ones. Quan va haver acabat, decidí perdre´s a l´interior d´un d´aquells paisatges que havia pintat. I començà a caminar pels camins que ell mateix havia imaginat. De la mateixa manera, el lector que entra en una ficció, perquè s´endinsa en la lectura d´un text literari, experimenta les emocions i viu l´experiència, i l´aventura, i el somni que el relat li ofereix. També emprèn un camí per boscos i mars desconeguts. Us assegur que paga la pena de provar-ho.

La lectura d´un llibre -i encara és necessari repetir-ho-, ens ajuda a construir la nostra percepció del món, contribueix a afinar la nostra mirada, estimula el pensament, ens fa créixer, ens ajuda a atribuir sentit a les coses que ens passen, remou la imaginació. Quan començaren a fer-se llibres en sèrie, vull dir quan es va inventar la impremta, fa una mica més de cinc-cents anys, aquella invenció significava una conquesta sobre la ignorància, sobre l´obscurantisme, una nova manera de difondre les idees.

Llavors, només faltava que la gent aprengués de llegir, de desxifrar els codis escrits. Actualment, gairebé tothom sap llegir; però no tothom és un lector. Aprenem de llegir i d´escriure, però per a molta de gent la lectura encara no és un bé compartit, democratitzat. La nostra, no és una societat lectora. Qui ha d´ocupar-se de que ho sigui? És evident que es tracta d´una qüestió política. Cada quatre anys, quan arriben les eleccions, record als partits polítics que haurien d´incorporar als seus programes un projecte de política de la lectura. Haurien de preguntar-se: Què farem, en obtenir el poder, a fi de contribuir a la construcció d´aquella societat lectora? Ningú no em fa cas. Una vegada vaig proposar que al nostre Parlament, en ocasió de Sant Jordi, es llegís en veu alta l´obra d´un autor de les nostres Illes, o uns fragments diversos d´autors senyalats. També fou fer retxes dins l´aigua.

Sé que es podria escriure la biografia de la gent -també dels polítics-, a partir dels llibres que han llegit. Digues què has llegit i et diré qui ets. I m´hauria agradat saber quins llibres havien llegit o llegien els meus mestres, sobretot aquells que sembraren en mi la inquietud i la curiositat que m´han mantingut despert. Les preguntes serien: Quin paper adjudica la nostra societat a la lectura? Com es construeix la biografia d´un possible lector? Quina és la raó per la qual no formam nous lectors?

Fa dues setmanes, a la ciutat italiana de Milà vaig veure una màquina extraordinària. Sabia que n´hi ha una de semblant a París a la renovada llibreria de les Publicacions Universitàries, però la darrera vegada que vaig ser a París no la vaig poder veure. Ara l´he vist i m´ha causat un gran impacte. Es tracta d´una màquina que fabrica el llibre que tu vols -d´un repertori de més de tres milions-, en menys de set minuts. Demanes el llibre i te´l fan a l´acte, enquadernat i imprès. En vaig veure alguns tot just acabats de fer. I això em sembla fantàstic, perquè no cal que pateixis per un llibre que penses que s´haurà exhaurit. És una nova manera de rescatar la cultura escrita, de retrobar aquells llibres que s´haurien perdut.

Perquè llegir és escoltar el ressò de les paraules, retornar-les a la vida i fer-les renéixer només perquè tu en gaudeixis, espectador secret, còmplice perdut a l´interior dels jardins de la memòria. Llegir és, també, eixamplar la vida i enriquir-la a través d´altres vides, d´altres punts de mira, d´altres emocions. És, no en dubteu, un camí que mena a la transgressió.