El Pla Especial del Barri Vell de Girona (1983) té ara prop de trenta-cinc anys. Mai no valorarem prou la tasca duta a terme pels arquitectes Arcadi Pla, Geroni Moner, Josep Fuses i Joan M. Viader. Hi ha pocs instruments urbanístics que hagin mantingut una vigència essencial tan llarga i amb tan poques modificacions. És un bon moment per fer un repàs i per fer un balanç que algú hauria d'emprendre. El meu propòsit és més limitat. Es tracta d'abordar el tema de la suposada elitització, la discriminació social excloent, que segons alguns hauria exercit el Pla.

Efectivament, des dels inicis el Pla va ser acusat per alguns sectors marginals de propiciar el fenomen discutit de la «gentrificació». Discutit en la seva pròpia conceptualització intel·lectual perquè semblaria condemnar els barris històrics a una dinàmica diabòlica de perpetuació de la seva degradació, de les seves febleses i de les seves desigualtats. Com si el problema de la renda urbana aplicat als centres històrics s'hagués d'associar, per impedir-ne l'eclosió, a la conservació de les permanències negatives.

Però si els preus havien col·lapsat, com ho havien fet, i s'havia iniciat un fenomen de despoblament, la intervenció a temps i de forma gradual va permetre aturar el cop i redreçar la situació sense necessitat de produir cap desplaçament de població ni d'excloure els propis estadants dels beneficis de la mateixa dinàmica regeneradora del centre històric.

A diferència de molts altres centres històrics als quals s'ha arribat a actuar tard i malament amb discutibles teràpies de xoc, l'encert del PERI del barri vell de Girona va ser la seva capacitat d'anticipació, la seva gradualitat lenta, la complementarietat entre les inversions públiques i privades, les accions públiques en matèria d'habitatge, l'equilibri entre la intervenció a l'espai públic, els equipaments públics i privats i institucionals, i el parc d'habitatges.

Amb el silenci còmplice dels que veien «gentrificació» fa trenta-cinc anys, assistim ara impertèrrits a la novetat agressiva de la «gentrificació» a l'empara de l'èxit de les dècades anteriors. És ara que amb la proliferació indiscriminada de pisos turístics i el nínxol de negoci que representa aquest sector hi hauria les primeres, primeríssimes, actuacions de pressió sobre llogaters en un intent de buidar immobles i iniciar operacions de signe estrictament especulatiu.

És ara que trontolla per primera vegada un equilibri social basat justament en una barreja integradora i creativa entre antics ocupants, estudiants llogaters, visitants familiars, nous ocupants, parelles joves descobridors dels valors vells i nous de la vida al centre.

És ara que trontolla per primera vegada un model comercial que havia mantingut i incrementat la diversitat de l'oferta i la resposta a les necessitats dels veïns que havien vist com es recuperaven, mantenien i renovaven velles fleques i velles botigues tradicionals de comestibles. Fins i tot dos supermercats de proximitat han mantingut el to, la dimensió, la qualitat de l'oferta de l'entorn.

Però és ara que alguns preus semblen més a mida dels visitants que abunden que dels veïns de tota la vida. I és ara que la geografia i les característiques d'algun model de botiga turística o algun model de restauració sembla pensat per desmuntar l'atractiu específic, la imatge de marca, la qualitat i l'excel·lència de l'oferta.

És ara que la banalització de l'espai públic amb concerts i activitats complementàries discutibles fins a altes hores de la matinada amb molta recurrència i sense cap respecte per la vida dels veïns arrisca de confirmar les pitjors hipòtesis de la teatralització negativa de l'espai. És ara que la disciplina de l'espai públic cedeix a l'imperi del guany immediat.

I malgrat tot, i en termes generals, la recuperació dels preus de l'habitatge al Barri vell no ha fet altra cosa que equiparar-los a la mitjana dels preus a la ciutat. I això és essencialment revolucionari si no esdevé el trampolí de llançament d'una nova fase, en una nova bombolla immobiliària que ve, i que podría fer saltar pels aires en menys de cinc anys el pòsit de trenta cinc.

Potser ha arribat l'hora de reprendre el Pla. I de redefinir-ne alguns paràmetres i no pas precisament en un sentit més liberal, més permisiu, sinó justament per cenyir més, per tibar, per retornar al sector públic la capacitat de control i d'iniciativa al servei de la col·lectivitat i de l'interès comunitari.