S'ha parlat molt de becaris sense sou aquestes dates tan assenyalades per la classe obrera arran d'un reportatge d' El Confidencial que presentava el col·lectiu de cuiners «estrellats» com uns ocupadors impietosos perquè donen feina a joves aspirants a Ferran Adrià o Joan Roca sense pagar-los un euro, només a canvi de fato i un llit. Jordi Cruz, el de Masterchef -«sí, chef!»-, es defensava de les acusacions i afirmava que les beques són «un privilegi» perquè els cuiners novells aprenen al costat dels cracs dels fogons. De becaris, poc pagats o gens, n'hi ha a molts sectors, mitjans de comunicació inclosos (fa molts anys, massa temps, servidor va ser-ne d'aquest diari a canvi d'una mesada modesta; apostem que a El Confidencial en tenen algun). Una beca mal (o gens) pagada pot sortir molt rendible si qui l'accepta aprèn alguns dels entrevins de l'àmbit professional que l'espera; una beca ben pagada pot ser desastrosa si qui la rep es passa tres, quatre o cinc mesos despenjant el telèfon i servint cafès amb la pretensió que algun dia serà advocat o psicòleg o periodista. Això no obstant, aquest sistema de primer contacte amb l'inescrutable món laboral juga a favor dels que guanyen sempre: qui pot permetre's millor fer de stagier, posem pel cas a l'Àbac de Cruz, un cuiner novell de Pedralbes que té totes les despeses pagades o un de Nou Barris que ha d'anar a treballar al McDonald's per ajudar els pares a arribar a final de mes? Qui té més números de poder anar a treballar a l'ONU a canvi de zero dòlars, un expert en Relacions Internacionals del barri de Palau o un de Vila-roja? Un estudiant d'Esade o d'Iese o un de la pública? Millor o pitjor, perniciós o beneficiós, el sistema de pràctiques no remunerades ajuda als que no necessiten, precisament, ajuda. Una escletxa més d'un sistema educatiu dual que no sempre encimbella els millors professionals sinó els més rics; la història de sempre. I mentre es parla dels becaris s'oblida que el 40% dels treballadors espanyols cobra menys de 1.000 euros al mes.
