Ser mare no ha estat mai fàcil però menys era ser-ho quaranta anys enrere. Aquella era una època de transició política però sobretot social; la gent tot just caminava sobre una democràcia acabada de néixer, i, en aquest context, l'alliberament de la dona era encara tímid i ser mare, en la majoria de casos, era renunciar a moltes coses, a deixar-les de banda davant les obligacions familiars. En efecte, la pressió d'una societat en procés de canvi però molt conservadora escanyava fort. Amb aquest panorama, un servidor va obrir els ulls una freda vesprada del gener del 1976, a l'hospital de Figueres. Jo no ho recordo però la meva mare sí, clar, i m'ho explica any rere any. I que duri. Vaig pesar quasi cinc quilos; com per oblidar-ho!

Ma mare va néixer a pagès; l'àvia, la Palmira de l'hostal de Lliurona, es va casar amb l' Arroyo, un guàrdia civil bonifaci que va venir del gèlid fred burgalès; es veu que ella ja festejava amb un músic que tocava molt bé el clarinet però el meu avi gastava un bon fusell. Diuen. Amb la meva mare gestant-se, els avis van deixar el camp per instal·lar-se a Vilabertran, més a prop de les comoditats de la -almenys en aquells temps- moderna ciutat de Figueres. Allà, a casa, va néixer la Marisol, batejada així gràcies a una nena que corria per la tele i el cinema del país i que tenia enamorats tots els pares joves d'aquelles anyades. Poc després, els Arroyo-Duran marxaven a la ciutat dels detalls i s'establien al carrer Terreres, on van començar a viure com uns figuerencs més.

Acabats els estudis a les Escolàpies, la Marisol va treballar una breu temporada a la històrica Llibreria Masdevall, on va arribar a despatxar un tal Dalí. Anys més tard, mentre treballava encapsant galetes en un forn i triomfava en algun concurs de bellesa local, una companya de feina li presenta el seu germà, en Luis, un moreno ben plantat succedani de Curro Jiménez. La resta són perdius. A ella li hauria agradat ser metgessa o en el seu defecte missionera, i, de fet, coses de la vida, va acabar fent una mica d'això amb els seus fills, sobretot amb el segon, molt malaltís durant la infantesa. Amb molt de patiment tot va acabar en un munt de records agredolços que, tot i endurir-li el caràcter, l'han permès mirar el passat amb cert orgull i, sobretot, manar i posar ordre en una família amb tres homes cap quadrats.

La meva mare ha impregnat el meu ADN de sacrifici, paciència, esforç, sensibilitat i autosuficiència, uns valors que, al marge de la maternitat i de les estridències feministes radicals que acusen de misògins tots els homes pel sol fet de ser-ho, jo sempre he cregut inherents a la dona. Tots tenim part de les nostres mares dins nostre i, per tant, tots devem part essencial de la nostra existència a la dona, clar. Fins i tot els homes. Tots. Només entenent això tan senzill assolirem l'absoluta i legítima igualtat de gènere que sempre hauríem d'haver tingut.