El gegantisme és una malaltia. No tot creixement és saludable. Una perllongada fase expansionista de l'economia, però desordenada i desequilibrada, va portar com a conseqüència la crisi de contracció més llarga de la qual es té record. Però tot passa. Els números continuen apuntant a una recuperació quantitativa, però malauradament no qualitativa. L'Institut Nacional d'Estadística va fer públiques ahir les dades dels concursos de creditors presentats el primer trimestre de l'any. Baixen d'un 2,7% el nombre d'empreses que han presentat suspensió de pagaments o fallides, però creixen espectacularment, d'un 49,9%, les famílies que no han pogut fer front a les seves obligacions financeres i que s'han vist obligades a recórrer al concurs. D'aquesta manera es trenca una tendència a la baixa que va començar el 2014. Caldrà esperar a veure què ens diu l'estadística sobre l'evolució de les llars on tots els seus membres en edat laboral estan a l'atur. Però sí que sabem que, tot i que l'any passat es van reduir, a finals dels 2016 eren encara 1,3 milions. Catalunya i Europa debaten sobre la introducció d'una renda mínima garantida per mitigar unes xifres d'atur que no és capaç de revertir, ignorant d'aquesta manera l'aportació del treball a la realització de la persona i a la millora de la societat. És una renúncia implícita a aprimar l'escletxa que es continua eixamplant i que engoleix les classes mitjanes, el creixement de les quals havia donat fins ara sentit al nostre model. Els europeus ens estem acostumant a la sensació que cada elecció que s'acosta és una amenaça d'incendi, la majoria dels quals s'aconsegueixen apagar abans no es facin més grans, però sense que hi hagi voluntat, capacitat o temps de reparar els efectes de les flames.
