Dissabte, veient el partit del Girona davant l'Osca em vaig quedar amb la imatge del tècnic, Pablo Machín, girant-se cap a la grada, aixecant els braços de manera ostentosa i demanant que la gent animés l'equip. Diria fins i tot que Machín hi posava una certa dosi de descontentament -no ho podia dissimular, amb el gest que feia amb la cara- perquè veia que la gent no animava prou. Mira Pablo -si et puc tutejar-, no t'hi amoïnis. Els gironins som així. Som freds, molt nostres, mirarem sempre de passar desapercebuts i no aixecarem la veu. Som discrets. T'ho diu un exsoci que ha vist aquella època on a Montilivi no hi havia més de 200 persones i on se sentia quasi la respiració de tothom o el soroll de quan es trencaven les cloves de les pipes. Ara aquesta situació a poc a poc ha anat canviant. Fins i tot hi ha joves com en Nil, l' Arnau o l' Oriol, que són incondicionals i que es deixen la veu animant el Girona. Les penyes també són molt actives però sempre seran els de sempre els que animaran. No tenim la cultura, per dir-ho així, de l'animació incondicional que poden tenir altres aficions. Mira, Pablo, Girona té això. Té una mala entrada però una pitjor sortida. Ja ho comprovaràs, també. Això sí, eh?, al final tots voldrem ser de primera. Al final tothom s'hi apunta. Això també és molt gironí.
