El meu avi va morir un nou de maig i el seu record sempre retorna amb força durant aquestes dates. Són dies de pena i nostàlgia que s´afronten com bonament es pot. El meu avi va ser com un pare per a mi i crec que mai li vaig arribar a dir. Sé que ho sabia però això no és que em deixi massa tranquil. Perdre un ésser estimat és llei de vida, tots hi hem passat i continuarem passant-hi, però enlloc està escrit com hem de gestionar el seu record, el vincle, les nostres emocions. De partida no en sabem i només l´experiència ens acaba donant les eines. Us exposo el cas concret per parlar d´aquest concepte tan de moda durant els darrers anys que és la intel·ligència emocional, i que es resumeix en la capacitat de saber com i quan motivar-nos a nosaltres mateixos, de perseverar malgrat les possibles frustracions, de controlar els nostres impulsos, regular els nostres estats d´ànim, i, en definitiva, impedir que l´angoixa sabotegi la nostra racionalitat i la capacitat d´empatitzar i confiar en els altres. Sembla fàcil però no ho és en absolut, fins i tot els superherois, tan presents avui, en teoria éssers superiors que haurien de tenir un major control sobre les seves febleses humanes, acaben petant per aquí. És precisament per això, de fet, que els trobem irremeiablement atractius.
No ens enganyem, la falta d´educació emocional que tenim molts repercuteix directament en el control. L´extrema velocitat a què es mou tot, la impersonalitat creixent de les xarxes socials, la falsedat i el soroll que s´hi donen contínuament, ens allunyen de relacions properes i reals amb la resta, i distorsiona encara més la nostra incessant formació emocional. Si tot això ja és preocupant en edats adultes, imagineu-vos entre els joves, on l´aprenentatge i l´experimentació són fonamentals. Un dels jocs estesos avui per les xarxes, la Balena Blava, és una mena de macabra gimcana juvenil que en el millor dels casos anul·la les emocions físiques i psíquiques del participant, i en el pitjor, el mata. M´ha fet pensar en The Midwich Cuckoos (1960), novel·la de John Wyndham, adaptada al cinema amb el títol The village of the damned, entre d´altres, pel gran John Carpenter. En ella, un grup de nens nascuts sense emocions controlaven la resta d´habitants del seu petit poble, fins al punt d´obligar-los a no sentir o morir. L´abducció de les emocions humanes també era el tema central de La invasió dels lladres de cossos (1955), de Jack Finney, una altra obra clau de la ciència-ficció del segle XX. És realment aquest el nostre destí? Educar-nos emocionalment de ben petits és l´únic antídot possible i no ho estem fent bé. És cert que seria més pràctic no sentir, anul·lar les nostres emocions i deixar-nos anar. Si és que no ho hem fet ja. Potser molts dels vostres éssers estimats ja ho han fet i ni us n´heu adonat. O vosaltres mateixos. El crit de Donald Sutherland com a sentència d´una deshumanització ja anunciada.
