L opositor debutant José María Aznar recorda al tricampió Felipe González, durant el 1989 al Congrés, que «el meu grup és ara per ara l´única alternativa possible de relleu». La clau resideix en l´«ara per ara». Ahir per ahir, atès que cada vegada resulta més arriscat pronosticar la continuïtat de les tradicionals parelles de ball. Esquerra, dreta, esquerra, dreta. La moderna yenka no respecta els moviments tradicionals.
El sobtat laïcisme dels votants ha propiciat l´aixecament del vel de les grans formacions ideològiques, i per sota de l´ossada passada de moda només ha aparegut un gran buit. Trump excava més de seixanta milions de vots en el desert, contra demòcrates i republicans alhora. Macron recull 21 milions contra republicans i socialistes. Al seu moviment En Marche!, sense oblidar el pueril signe d´exclamació obligatori en xarxes socials, només li falta una emoticona amb casc. En Marxa! serviria indistintament d´emblema d´un partit neofeixista o d´una lleva d´indignats. No obstant això, no convé fer broma amb una denominació que ha coronat el president de França, reemplaçada el dia de la victòria per Ensemble, la France!, amb renovats signes d´admiració. En fi, Forza Italia també ressona a eslògan futbolístic, un gest de complicitat que potser va afavorir la seva elevació al govern d´Itàlia.
Un cop acceptada la revolució, almenys en la semiòtica dels partits, sorprèn el volum d´anàlisis sobre el futur acompliment en el poder de Trump i Macron, dos presidents inesperats per a ells mateixos. Es multipliquen els saberuts comentaris, quan ni tan sols se sap qui els ha votat. En tots dos casos, la seva elecció va ser rebuda per manifestacions violentes, un reflex de l´estupor de la massa davant el desconegut.
L´oportunista Manuel Valls es va afanyar a decretar que «els partits tradicionals estan morts», i a cercar aixopluc al no-partit o antipartit de Macron. És curiós que Carlos Solchaga pronunciés aquesta mateixa frase amb trenta anys d´antelació, mentre convertia el PSOE en una formació liberal. De fet, la semblança més raonable del nou president francès no correspon a Albert Rivera, sinó al Miguel Boyer dels vuitanta. Competeixen en elitisme, en vel·leïtats filosòfiques, en una formació exquisida, una història d´amor apassionant, un innegable atractiu físic i la compatibilitat del socialisme amb la banca. Llevat que el ministre d´economia inaugural de González no va poder alliberar-se llavors de la cotilla partidista. Avui és obligatori despullar-se d´etiquetes per triomfar.
El món s´endinsa en la democràcia sense partits, que Jefferson preferia a una societat sense llibertat d´expressió. Durant dècades s´han sobrevalorat els aparells de les formacions tradicionals, pel sol fet que els seus portaveus tenien accés privilegiat a les oïdes de periodistes i columnistes. La ficció es manté amb el suport dels mitjans, però l´últim baròmetre del CIS demostra que la situació política es considera pitjor que l´econòmica. Menys del deu per cent d´espanyols reconeix els membres del Govern quan se li indica la identitat dels ministres, i ni un u per cent sabria anomenar-los sense ajuda.
El PSOE es troba molt més proper que el PP a la seva dissolució en la democràcia sense partits, tot i que l´addicció dels populars a la corrupció pugui traduir-se en un capgirament del lideratge en qualsevol moment. De fet, el duel de Susana Díaz contra Pedro Sánchez no és un conflicte intern, perquè l´últim candidat socialista aspira a la reconquesta del seu partit des de l´exterior. A la resta de l´elenc, Ciutadans és el lloc de culte d´Albert Rivera, i la ruleta de reencarnacions de Podem defineix l´agitat funcionament futur de les adscripcions de vot.
La infidelitat és la norma. D´aquí l´error estratègic comès fa uns dies per Sánchez. Culpat d´atemptar contra la integritat del PSOE, es regira en guardià de les essències i defrauda uns militants que el busquen personalment, no com a capità d´una sigles que els han defraudat. El candidat a recuperar la secretaria general persegueix la rendible ambigüitat de Macron, però oblida que Marine Le Pen va debilitar la seva posició en descuidar el flanc radical. L´ampliació del marc ja no és sinònim de victòria, a causa del caràcter unipersonal de l´elecció. Trump no va baixar de la seva personalitat bàrbara ni un segon, només va començar a fer concessions a la seva arribada a la Casa Blanca.
