Els dos vailets juguen a futbol al carrer. Però obren un petit restaurant, i la terrassa els impedeix reproduir la final de la Champions com voldrien. De tant en tant, se´ls veu fent els regats de Neymar o d´Isco. L´altre dia, qualsevol que passés per allà hauria vist una escena curiosa. Vinga crits. Que si «gol de Mandzukic!», que si «mira Ronaldo, com remata de cap!». I un s´imagina que juguen, suant la cansalada, però no; te´ls trobes asseguts, jugant a futbol amb la Game Boy. I la pilota als peus, oblidada. La vida virtual.
Escena en el supermercat. L´encarregada parla amb un senyor, força nerviós. És un home d´uns cinquanta anys. Li diuen que el seu fill, d´uns dotze anys, roba al súper. La reacció sorprèn. Explica que el nen li ha dit que no ha robat, i se´l creu. A qui ha de creure, a uns desconeguts, o al nen, que es defensa com un gat contra la paret? L´encarregada diu: «Senyor, tenim imatges». Resposta: «En les imatges es veu bé com roba, perquè si no és així, no tenim la seguretat que ho hagi fet ell, no troba?». En una altra època, un pare s´hauria mort de vergonya si li expliquen això. I de l´esbroncada del pare, el fill potser aprendria la lliçó i la conducta que se´n desprèn. El senyor, però, adopta la tàctica de l´estruç: són coses de nens.
Alguns creuen que els educadors, fins i tot eines tan absurdes com la televisió, han de donar pautes de comportament i lliçons morals als petits. En una societat egoista, hi ha pares que en lloc de ser pares, fan d´amics. Oblidant que els amics diuen les veritats a la cara i t´avisen dels teus problemes i errors.
