Aviat farà 15 anys que va néixer Second Life, un món virtual en el qual els usuaris es regalen opinions, funden religions, assisteixen a conferències de curanderos o es casen. També s´hi poden fer tractes econòmics, amb dòlars virtuals que després bescanvien pels corrents. El concepte de realitat virtual és de l´any 1989, una pensada de Jaron Lanier, informàtic, músic i escriptor rastafari. Junt amb la realitat artificial i el ciberespai (dues definicions que són de principis dels vuitanta), avui dia tot plegat ens és força familiar.
Que es pot viure en una realitat artificial no és nou, ni és gaire original. A dreta llei, sense els somiatruites no hauríem passat la pantalla de les cavernes. Tocar de peus a terra és opcional, fins i tot en les tessitures més crues. I és que s´ha de ser superb, per pontificar sobre quina és la realitat primordial i quines són les variants paral·leles. Els paradisos artificials de Baudelaire i els prínceps blaus de la senyora Bovary, la negació de l´Holocaust, els creacionistes i el seu funambulisme inframental, tota paranoia mereix l´estatus de real, a partir del fet que la base (el servidor on s´aguanta l´artifici) és una persona.
Quan va néixer Second Life, la majoria d´experts va predir-li una existència curta. I es van equivocar. Si hi entren, trobaran Gaspar Llamazares pul·lulant, o l´oficina electoral del PP de Castella-La Manxa. Quan Edward Snowden va obrir la caixa de Pandora, la CIA es va posar a espiar els 25 milions d´usuaris de Second Life. Alguns experts no van entendre que el ciberespai és un indret per pol·linitzar amb judicis, les dèries i els odis no se l´acabaran. Un estany imprecís on llençar l´esquer de la captatio benevolentiae.
Un tipus concret de realitat virtual, a l´alça d´ençà que van aparèixer, és el planeta de les xarxes socials. A Facebook els usuaris solem projectar una imatge bonhomiosa, tan aviat penjant postes de sol o fotos de cavalls arran d´aigua, tan aviat enganxant retalls de pensament i d´opus, propis o aliens. A Instagram tots som artistes. A Linkedin, experts. A Youtube voyeurs i a WhatsApp uns ploms. A Badoo i a Tinder som interessants i divertits, a Spotify alliberem el discjòquei. I a Twitter ens reunim en un bar ple de cridòria. La mitjana d´hores que hi passem és manicomial.
A Direcció única, Walter Benjamin escriu que les opinions són l´oli que fa funcionar l´aparat gegantí de la vida en societat. Fins no fa gaire, i si no eres un professional als mitjans, la manera lògica de segregar una opinió, de trobar un receptor era el cara a cara. Al carrer, al bar i a casa. Ara la realitat virtual ofereix un espai infinit per a l´opinaire, en solitud física i en companyia digital. No és casualitat que, cada vegada més sovint, un pic d´ebullició en una xarxa social faci virar una campanya, un projecte de llei, el judici de moda. Qualsevol de les accions que a finals del segle XX tenien lloc en aquell manglar que en dèiem realitat.
