Acabem d´assistir al final de la primera temporada de la sèrie El Renascut protagonitzada per Pedro Sánchez. L´antagonista ha estat la malèvola Susana Díaz i el cameo l´ha fet Patxi López. Ha estat curiós veure com la propaganda i el relat que s´explicava a favor de la «Sultana» d´Andalusia a través dels mitjans de comunicació convencionals només era una allau d´informació encaminada a imposar la imatge de la «guanyadora» com si es tractés d´un fet consumat. Representava que les primàries del PSOE eren un partit guanyat sense haver de baixar de l´autobús. La realitat, però, era una altra cosa. La realitat ha aflorat gràcies a les votacions de la militància i no ha estat el resultat de la propaganda. S´ha demostrat com, de vegades, no és tan senzill manipular els electors; que la massa té criteri malgrat que la desinformació doni per fet el resultat d´un partit abans que s´hagi jugat. Sánchez ha protagonitzat un capítol espectacular. L´acció s´ha desenvolupat en el mateix escenari on temps enrere se l´havia decapitat. Paradoxal justícia poètica. Sense tenir en compte les jugades de l´atzar, s´havia tirat el seu cadàver als carronyers. Una operació fosca plena de desesperació i conformada amb les estranyes aparicions de secundaris dignes de Twin Peaks -sèrie al·lucinògena ressuscitada la mateixa setmana-, que obeïen les ordres d´una gerontocràcia rabiosa i venjativa. El Renascut conté girs argumentals de categoria, res no és el que sembla i la dramatúrgia tan aviat segueix carreteres asfaltades com camins morrallers. Amors i afectes desfets, ambició i poder, armes lleugeres i cadàvers. Zombis i un inquietant sanedrí d´extraterrestres -la vella guàrdia socialista- deambulen entre les ruïnes d´un antic partit polític. Anys enrere havia representat il·lusió i esperança. La fina línia roja entre drama i tragèdia es travessa amb facilitat. Gotes melodramàtiques que tant cusen com desfibren la narrativa. Arreu es comença a escampar el desassossec habitual que roman damunt del camp de la batalla. La vida mutilada gràcies a reptilianes conxorxes. Remuntar damunt de tants cadàvers s´endevina com una qüestió feixuga i de futur incert. L´espectacle és agraït, distreu i esdevé addictiu. Mai no s´havia contemplat d´una manera tan crua la mort i les posteriors maniobres forenses practicades d´una manera pornogràfica i suïcida. Les primàries del PSOE han posat en evidència que la història no és solament una qüestió del passat sinó que es fa cada dia. Fer servir les urnes pot fer trontollar moltes coses. No hi ha res inamovible. Els espectadors d´aquesta gran sèrie estem amatents per contemplar quins nous barrancs, dreceres i autopistes queden per fressar i transitar. Mentrestant, esperem que la imaginació dels guionistes no decaigui.
