La mort, ahir, de Roger Moore va provocar una lògica consternació: potser l´actor britànic no va ser la millor encarnació possible de l´agent 007, però sí que va ser el James Bond particular de tota una generació de cinèfils que va créixer al·lucinant amb les seves pirotècniques (i autoparòdiques) aventures. De fet, de tan passat de voltes que era amb alguns diàlegs i mirades, avui probablement seria objecte de controvèrsia entre els guardians de la moral col·lectiva. Però precisament per això, per la seva vena canalla, es va erigir en una icona infantil.
Els nostres herois d´infantesa mai plouen a gust de tothom, però ens és igual perquè són nostres i ens la pela el que en pensin els altres. D´alguns, fins i tot, acabes descobrint amb l´edat i l´acumulació de coneixement que ni tan sols eren grans intèrprets, però t´evocaven allò que t´hauria agradat ser. De petit, per exemple, tenia dos models masculins que em semblaven inapel·lables: Michael Biehn i Michael Paré. El primer, protagonista de Terminator i Aliens, ha tingut una carrera sostinguda però sovint discreta, i malgrat el pas del temps encara ara m´alegro de veure´l en qualsevol pel·lícula. El segon, el Tom Cody de Calles de fuego, és un actor fins i tot terrible, i ha acanat convertit en un habitual de la sèrie Z, però sempre l´admiraré per haver rescatat Diane Lane de les urpes de Willem Dafoe. Em vaig passar mitja adolescència enamorat d´Amanda Pays, actriu de Max Headroom (migmetratge i sèrie posterior) i la primera versió televisiva de The Flash, però va acabar allunyada de les càmeres i casada amb Corbin Bernsen. Encara no li he perdonat, al cabró. El cas és que potser cap dels tres és molt popular, però eren i són els meus ídols. Ells, com el gran Moore, han contribuït decisivament a fer-me el somiatruites que soc ara. Per aquest motiu, sempre que puc viatjo a la pantalla on viuen i els dono les gràcies per tot.
