L altre dia vaig visitar el paratge de Santa Coloma de Fitor, al cor de les Gavarres. Podria descriure-ho tal com ho vaig veure, acompanyat per l´amic Xavier Febrés, però prefereixo fer-ho com ho vaig imaginar després, de nit, en la foscor de la cambra. Fitor se´m va aparèixer inundat per la viscosa llum argentada de la lluna, un argent barrejat amb el de les fulles de les oliveres florides i amb les cabelleres brillants de les alzines, els suros i, potser, amb la inquietant presència híbrida d´algun surolí. L´església romànica s´entreveia en la clariana del bosc, envoltada per un tel de silenci, esquerdat només per un grill que carrisquejava i pels sons vaporosos d´aus nocturnes. Un coble de dragons comuns vigilaven l´entrada del petit temple i un lleuger toc de tramuntana netejava el cel, deixant entreveure els estels que dibuixen una línia clara damunt del massís que divideix la plana de l´Empordà del paisatge temprat de la Selva. Un parell de xiprers vetllaven una petita creu de ferro, tal vegada darrer vestigi d´un cementiri. Vaig pensar que durant segles els morts de Fitor van dormir allà en nits com aquesta, sospirant sota les mudes arrels de les roselles per unes vides viscudes en l´aspror de la muntanya, de gent menuda i forta, d´ulls vistents i cabells clars, hereus llunyans d´aquells que alçaven dòlmens megalítics com taules de pedra i que pelaven els troncs dels suros amb l´àvid afany de qui va a preu fet. Gent que ballava sardanes el dia de la festa, però amb l´ànima partida del que no sap si ha de comptar les passes a l´estil empordanès o selvatà. Tot això i més pensava aquella nit, fins que per fi les muntanyes de Fitor es van fondre amb els somnis.
