Cobertes les últimes escenificacions entre les parts (conferència del president de la Generalitat, Carles Puigdemont, sol·licitant permís a l'Estat, per darrera vegada, per dur a terme un referèndum d'autodeterminació a Catalunya; negativa del Govern central, amb carta inclosa del president del Govern , Mariano Rajoy, advertint Puigdemont que perilla la convivència; petició, per via de la vicepresidenta del Govern, que Puigdemont plantegi les seves demandes a través del Congrés i negativa d'aquest, al·legant que la via del Congrés ja va ser cursada per diputats independentistes catalans, unit a no voler repetir una situació com la de l'exlehendakari Ibarretxe, finalment derrotat i apartat del poder...), l'enfrontament entre Catalunya i la resta d'Espanya entra en una nova fase. De major risc i conflictivitat, si és possible.

Mentre les autoritats catalanes segueixen endavant amb el seu pla de (ara sí) convocar un referèndum unilateral d'independència, a celebrar probablement al setembre, el Govern ha insistit que aquesta vegada no passarà com el 9-N de 2014, ja que posarà tots els mitjans per evitar que la Generalitat tregui les urnes. Una cosa que sembla no acovardir els secessionistes: segons un presumpte esborrany de la llei de desconnexió es mostrarien disposats a proclamar unilateralment la independència, en cas que el referèndum no pogués celebrar-se (el que ha estat rebut amb acusacions de colpisme, per part del Govern central).

Tot i que encara queden unes setmanes, l'enfrontament sembla inevitable. Però totes les parts haurien de tenir present la contenció, en les seves respostes, perquè la ciutadania es vegi el menys perjudicada possible, enmig de la major crisi política viscuda des de la mort de Franco.