Els taronges i els PGE

Aquesta setmana s´han tramitat i votat els pressupostos generals de l´Estat a la comissió de pressupostos. La pròxima setmana, al Ple del Congrés i al Senat. Fa poques setmanes explicava que el principal partit aliat amb el Govern del PP, Ciutadans, havia presentat només dues esquifides esmenes als pressupostos en allò referit a Catalunya: 100 mil euros per a Sant Cugat i 300 mil euros per a Reus. La suma representava l´1,2% del total de les esmenes presentades (amb uns cridaners 21 milions per a les illes Canàries).

Quina ha estat la nostra sorpresa quan el partit dels taronges ha retirat aquestes dues esmenes just abans de ser votades. Difícil de treure l´entrellat d´un partit que ho tenia tot a les seves mans per modular el pressupost -mireu el que ha fet el PNB i després els dos diputats canaris- i la nul·la voluntat d´influència.

Ells diuen, amb un to altiu i una mica petulant, que estan per a la macroeconomia i les grans dades. No per a aquestes minúcies de si les partides per a l´N-II són suficients -que no-, o perquè portem tants anys de retard a acabar el parc Central de Girona, o perquè el baixador del TAV a l´aeroport l´hem desencallat els del meu grup tot parlant d´altres coses. Minúcies, diuen ells. Que deuen pensar i fer els representants del partit Ciutadans als ajuntaments gironins i el parlamentari electe per Girona al Parc de la Ciutadella.

Un partit d´ambient, del moment, de l´encàrrec, mancat d´algunes bases reals.

Fe d´errades

En el mateix article que explicava que Ciutadans no presentava quasi esmenes als Pressupostos de l´Estat, també acabava l´article afirmant que el portaveu econòmic i diputat taronja Toni Roldán és nebot de Josep Oliu, president del Banc de Sabadell. Això no és així. Les meves fonts em van fallar. El diligent Ramon Rovira -ara cap de comunicació del Banc- m´ho va fer notar immediatament, i el mateix Roldán em va dir en una conversa en els escons: «Som molt bons amics i coneguts però no és el meu oncle». Queda dit i me n´excuso, a l´estil de com fan les coses el diaris anglosaxons i que tan poc es fa aquí.

La victòria de Pedro Sánchez

Moltes coses s´estan movent en la política espanyola, que està vivint, de totes totes, un final de cicle i que presenta notable fatiga dels materials de les bigues mestres. Sánchez és un home polièdric, que ara afirma que Catalunya és una nació i Espanya, una nació de nacions. També fou el mateix que en el seu debat d´investidura fallit va dir vàries vegades que a Catalunya hi havia un greu problema de conflicte civil.

Tornant a la seva victòria, demostra que s´han acabat els temps de fer passar el clau per la cabota i de l´imperi dels aparells dels partits i dels anomenats barons territorials. Res de tot això, cada persona, cada individualitat, és molt més lliure per l´accés a la informació i desinformació, a la conversa col·lectiva, que li proporcionen les noves xarxes socials.

Les xarxes socials reprogramen el debat i alliberen les voluntats. Només després de la victòria de Trump els més aguts analistes van observar que el candidat república tenia molts més seguidors a Facebook -el nou cafè virtual del segment major de la població- i a Twitter. Bé, noves maneres de comunicar-nos i tenir l´oportunitat de replicar i contactar amb més ciutadans.

Això no ho tenia present Susana Díaz, que podem considerar l´última candidata de l´antiga manera de fer campanya: treure el ferro fort i confiar en les fidelitats verticals. Hi ha una dada poc destacada però que fa pujar els colors a algú, suposo: Díaz va tenir més avals que vots, la qual cosa vol dir que alguns avaladors es van sentir «invitats» a tal patrocini.

Després ve el moment íntim del vot secret en urna. No sé quina feina farà Pedro Sánchez en els pròxims temps però s´ha d´honorar que en el passat va ser l´únic que va intentar articular una majoria alternativa a la del bloc PP-Ciutadans. I per això va ser llançat per la finestra l´1 d´octubre del 2016. Ara ha tornat per la porta (gran).

Per cert, aquesta voluntat d´articular una majoria alternativa és just el que no fa Pablo Iglesias amb la seva moció de censura pirotècnica. Veurem com aniran les converses en els pròxims dies. De moment, escepticisme.

Eslovàquia, per exemple

Entrem en la recta final del procés, que vol dir, bàsicament, saber si es podrà celebrar un referèndum i aplicar el seu resultat -que és la forma civilitzada de culminar aquest capítol- o si l´Estat traurà una artilleria encara imprecisa per aturar les coses.

Tard o d´hora l´aigua sempre acaba arribant al mar, encara que li costi obrir-se camí. En aquesta fase estem. És espectacular que el PSOE de l´Ajuntament de Madrid hagi organitzat un escàndol perquè la corporació ha llogat una sala per a la conferència de dilluns passat del president de la Generalitat a Madrid.

Dimecres vaig anar al programa 24 horas de TVE i els «analistes» em van treure l´argumentari que res es separa sinó que tot s´uneix a Europa. Em va faltar parlar d´un dels divorcis més civilitzats mai viscuts a Europa: la separació en dos Estats de Txecoslovàquia el 91. Van ser els eslovacs, la part més pobra de l´Estat, els que van sol·licitar més insistentment la separació. Va ser molt ordenada. Els llaços es mantenen. Fins al punt que a l´octubre és quasi segur que les eleccions a la República Txeca les guanyi Andrew Babis, un home ric nascut a Eslovàquia i amb molts amics i negocis en el país veí.

Les eleccions que venen

Convé seguir amb atenció les eleccions que manca celebrar a Europa d´aquí a finals d´any. Les alemanyes del 24 de setembre són les més esperades per reiniciar la reprogramació d´una Unió Europea sense Gran Bretanya. A Itàlia, després de la derrota de Renzi a començaments de novembre, tothom donava per fet eleccions imminents. Però ho allargaran fins al març o maig vinent. I les eleccions a Àustria, avançades i on veurem si la socialdemocràcia aguanta en la seva tradicional primera posició. I, és clar, les eleccions britàniques del 8 de juny on els tories ho tenen tot de cara per tornar a guanyar. Però just abans de l´atemptat començaven a caure i es quedaven a 8 punts dels socialistes -quan havien començat amb 20 punts- i amb els liberals capitalitzant tot el vot proeuropeu.