No recordo haver vist mai un final de jornada electoral com el de les primàries del PSOE. Res com la imatge de Susana Díaz que, en comparèixer amb Sánchez i Patxi López per fer-se la fotografia de ritual, va palesar a bastament que no sap perdre. Possiblement va mostrar l´expressió més desencaixada de la història de la política espanyola. Un mal perdre que representava una manca de categoria, personal i política, impròpia d´una candidata que pretenia ser, algun dia, cap del Gobierno espanyol. I una manca d´elegància, d´estil, de fair play polític, quan no va citar pel seu nom el guanyador, ni es va oferir per ajudar-lo a recompondre un partit que ella mateixa havia estat a punt d´anihilar.
Tota la campanya va ser un «deharme zola!», emulant allò de «guanyar el partit sense baixar de l´autocar». Una allau de supèrbia, convençuda del seu triomf. «No vale, pero nos vale», va dir una vegada referint-se a Pedro Sánchez. I el va encimbellar al partit, per fer-lo caure després en adonar-se que no era cap ninot. Però seguia convençuda que seria «pan comido». Una supèrbia tan aferrada en el seu cap i en el dels seus assessors que no van caure que ningú no comptava amb el protagonista principal: els militants. Gent a qui s´havia ofès en allò més profund de les seves creences: donar el govern al seu «enemic» natural. Alhora que «castigaven» també personatges com González, Guerra, Zapatero, Rubalcaba, Cebrián i «tutti quanti» que es van fer portaveus d´una inversemblant traïció a les essències del partit, al servei d´uns interessos espuris.
I un bravo per Andalusia, on va despuntar ja una petita mostra contra el caciquisme. Que tot just comença ara.
