Molts van pensar que això de la Colau era un joc. Que una dona que es disfressa de superheroïna per denunciar la política d´habitatge mai podria acabar dirigint una ciutat. Que la crua realitat la posaria «al seu lloc». A ella i als podemites (ara comuns). No va ser així i, malgrat les dificultats, es va convertir en alcaldessa de Barcelona, el que ha acabat essent «el seu lloc». Va ser el primer avís que, ni en política ni a la vida, pots menystenir ningú perquè aquest «ningú» et pot acabar fent la vida impossible. Però tots som humans i el primer objectiu dels independentistes abans i després de les eleccions autonomicoplebiscitàries del 27-S va ser pensar de quina manera es podia estirar els comuns cap a la seva banda. Ho van mig aconseguir recuperant el referèndum i posant els colauistes en el mateix sac de Junts pel Sí i la CUP. I just quan el procés sembla que arriba a un destí -no sabem quin-, Colau els clava una puntada de peu no presentant-se a la reunió sobre la consulta unilateral, copsant així els titulars tan desitjats per a tothom. I és que els comuns tenen una cosa clara: estan d´acord amb el referèndum (o almenys és el que diuen) però no amb el caràcter unilateral. En això (sigui veritat o postureo) s´han mantingut sempre en la mateixa posició i l´heroïna ha posat, després de dos anys, les coses al seu lloc.
