Fa quatre anys vaig començar a formular una pregunta a amics i coneguts culers: Quan s´enfrontin el Girona i el Barça a favor de qui anireu? La majoria es quedava astorada. Sense parla. Em miraven desconcertats. Com si preguntés pel sexe dels àngels. Però què pregunta aquest?, devien pensar interiorment. Un elevat percentatge responia que depèn o que ja es veuria. Pocs afirmaven, sense embuts, a favor del Girona. Ho redoblava amb una segona pregunta: Imagineu un Girona-Barça a l´última jornada, decisiu perquè el Girona no baixi i el Barça sigui campió de lliga. Arribats aquí, ja em prenien per extraterrestre. Vaig començar a formular aquestes preguntes la temporada d´en Rubi, el primer cop que el Girona va fregar l´ascens a Primera Divisió. Molts gironins encara no havien assimilat mentalment aquesta possibilitat. Era la lliga 2012-13. El 6 d´agost de 2012, el primer equip del Barça havia vingut a Montilivi a celebrar un entrenament de portes obertes. «Bogeria a Montilivi» titulàvem aquell dia a la portada del Diari de Girona: 7.350 persones. Pràcticament ple. La mitjana d´espectadors de la temporada anterior per veure el Girona havia sigut de 5.082. Un simple entrenament del Barça apassionava més que el Girona, l´equip de casa, que ja portava quatre temporades a Segona A. Han passat cinc anys des d´aleshores. La ciutat ha viscut una transformació total. No sé si han influït més les quatre temporades lluitant per l´ascens o aquell tret tan català d´unir-se davant les derrotes doloroses (el dia del Lugo). O potser calia un procés de maduració del club i l´afició. La cara de desconcert que em feien la majoria dels culers quan els preguntava amb qui anirien en un Girona-Barça ha evolucionat. Ara la majoria respon sense dubtes: amb el Girona. Aquest és el gran canvi que ha viscut el Girona FC aquests últims anys.
