Des que se celebrà la primera processó de Corpus a la nostra ciutat, l'any 1320, han passat molts anys, han canviat costums i formes de vida i de comportament i també la processó ha experimentat molts canvis. Ha estat una afirmació de fe, una reivindicació de principis religiosos, una petició de l'ajut diví en circumstàncies difícils, una acció de gràcies, i també una festa popular.

Alguns anys se celebraren unes Fires i Festes de Primavera, entorn de la solemnitat religiosa. Guerres i trastorns socials motivaren diverses vegades la supressió de la processó. I després d´una obligada supressió es reprengué la celebració amb un esperit de reivindicació, amb una notable participació i solemnitat.

El govern de la ciutat hi tingué durant molt temps un considerable protagonisme, amb tanta implicació que no faltaren problemes i conflictes amb el capítol de la seu, per qüestions de protocol, que ara consideraríem nimis i intranscendents i que arribaren a motivar la retirada de la processó dels representants de la ciutat. Els edils hi assistien corporativament, acompanyats dels funcionaris municipals.

La ciutat hi aportava la presència dels gegants, capgrossos i àliga, i en temps més reculats la mulassa i el drac. I, com no podia ser altrament, també la bandera de la ciutat. I en altre temps també un canonge era portador de la bandera del capítol catedralici. També la ciutat aportà el tàlem, que era conservat en la casa consistorial i traslladat a la Catedral el dia de la processó.

Durant els segles en què l'artesania tenia un paper important en la vida de la ciutat, s'anaren erigint els corresponents gremis i confraries, de caràcter professional; però també social, assistencial i religiós. I cada gremi, amb la seva bandera, feia acte de presència en la processó de Corpus. Periòdicament els agremiats elegien els càrrecs directius de la corresponent corporació. I un dels càrrecs era el de abanderat.

Sovint es parla de la profunda religiositat dels temps passats, lamentant-se que aquells valors s'han perdut en els nostres temps. Ens demostra que això no és tant com pot semblar aparentment, en constatar documentalment que en la invitació gremial per assistir a la processó s'advertia que qui no hi assistís seria penalitzat.

Com també es multaria l'abanderat que s'excusava al·legant que tenia altra feina o que s'havia d'absentar de la ciutat per tal de no ser portador de la bandera.

La presència dels gremis donava un contingent important d'assistents a la processó. La seva col·locació en el seguici s'atenia a l'antiguitat de cada corporació gremial, antiguitat que havia de ser respectada escrupolosament per tal de no originar conflictes.

L'any 1717, per tal d'evitar conflictes, s'establí l'ordre que s'havia de guardar en la organització del seguici. L'ordre de precedència era el següent: Botiguers (antigament anomenat Julians), Calceters, Sombrerers, Confraria del Rosari, Calderers, Basters, Assaonadors, Ollers, Taverners, Pastissers i flequers, Paletes, Jardiners (eren els hortolans), Sabaters, Albadivers, Teixidors de lli i sastres, Blanquers i Paraires.

Abans de l'exclaustració del 1835, també assistien a la processó els religiosos regulars, d'acord amb el següent ordre: Predicadors (dominics), Sant Francesc d'Assís, Carmelites (calçats), Mercedaris, Carmelites (descalços), Caputxins, Agustins, Mínims de Sant Francesc de Paula.

La desaparició dels gremis i l'exclaustració dels frares deixà la concurrència de la processó en un estat de pobresa molt notable. De tal manera que la participació a la Processó de Corpus de Girona havia quedat reduïda a un nivell inferior al d´algunes poblacions del mateix bisbat.

En els dar­rers anys del segle XIX, el bisbe Tomàs Sivilla s'havia esforçat a sensibilitzar els fidels per assistir a la Processó. El que aconseguí amb la participació dels col·legis de Maristes i La Salle, i de les escoles públiques que anaren tenint una matrícula cada vegada més nombrosa.

També hi contribuí la participació de Confraries, Congregacions i Associacions, i més modernament l'Acció Catòlica. A més de l'element oficial que cada vegada anava sent més nombrós.

Les associacions religioses i els col·legis portaven les respectives banderes. En aquest cas portar la bandera, ser abanderat, no era una obligació, sinó una distinció, que molts anhelaven ser-ne mereixedors.

A més de la Processó del dia de la festivitat, que sortia de la Catedral i la de la vuitada, que donava la volta al temple, se celebraven, dins la vuitada, dues altres processons, la que sortia el dilluns del temple de Sant Francesc d´Assís, i la que el dimecres sortia del Carme.

Més modernament el diumenge sortia la Processó de la parròquia de Sant Feliu a la tarda, i el matí la de la parròquia del Pont Major, i el dilluns al captard la de la parròquia del Mercadal.

Durant uns anys els alumnes dels col·legis dels Maristes, del Sagrat Cor i de la Immaculada, els primers amb la seva bandera i els segons amb un artístic estendard, s'integraven en la processó de Sant Feliu. I els del Bruguera i la Salle a la del Mercadal, també amb les respectives banderes. Aleshores la Processó de la Catedral veié disminuïda la participació.

L'any 1935, després d´uns anys en què les processons de Corpus se celebressin per l'interior dels temples, tornaren a sortir al carrer, i en aquella ocasió la bandera de la parròquia de Sant Feliu fou portada per l'alcalde de la ciutat.

Quan l'any 1939 es recuperaren les processons, el criteri del bisbe Cartañà era de celebrar només la de la Catedral, per tal de que les parroquials no li restessin participació, però algun any en permeté la seva celebració.

Fins i tot la parròquia de Sant Josep celebrà, un any, la seva processó, que curiosament hagué de passar per uns carrers que no estaven urbanitzats i en algun tram una mica enfangats.

En alguna ocasió, amb l'afany de donar a la Processó un caràcter d'extraordinària solemnitat es buscava la participació d'un abanderat de rellevant categoria. I amb aquest propòsit, concretament l'any 1867, la parròquia de Sant Feliu elevà la petició a les més altes instàncies. Dirigint-se a la Casa Reial oferint que el Príncep d'Astúries tingués a bé ser portador de la bandera de la parròquia.

Acceptada la proposta, el Príncep delegà la seva representació en el governador militar de Girona, que en aquell moment ho era el senyor Joaquim M. de Pastors, membre de la família que era titular de la casa situada davant mateix de la Catedral.

L'abanderat es presentà amb un selecte i distingit acompanyament, donant un relleu especial a la celebració. Tan satisfets quedaren els organitzadors parroquials que l'any següent repetiren la sol·licitud. La reina Isabel II accedí, delegant la representació del Príncep en el Governador Civil de la província de Girona.

Però advertí que seria «por última vez». Aquesta advertència no calia especificar-la ja que els fets ja la propiciarien. Efectivament pel Corpus de 1868 el Príncep d'Astúries seria nominalment abanderat de la parròquia de Sant Feliu. I el setembre del mateix any, el Príncep i la seva mare, la reina, marxarien a l´exili, obligats per l´esclat de la revolució.

Tot això ja és història i la Processó d'avui té un caràcter ben diferent. Sense banderes ni abanderats. Sense preferències ni distincions. Sense problemes ni discussions protocol·làries. Amb un sol protagonista que és el Senyor.