Qui farà d´oposició a França?

Avui se celebra el segon torn de les eleccions parlamentàries a França. A la llum de com van quedar els resultats de la primera volta, el partit La République en marche (LRME) del president Emmanuel Macron pot recollir una supermajoria de 440 a 470 escons en un parlament de 557.

El psiquiatre Boris Cyrulnik, que ha treballat dos anys amb l´actual president, considera que la candidatura es beneficia d´una necessitat imperiosa de tornar a recuperar la confiança: «Macron bén éficia d´une épidémie de croyance». La mateixa que va donar una confortable majoria a Giscard i a Hollande (ara els socialistes es veuen en entre 25 i 30 diputats).

Aquest fenomen es produeix després que un grup humà ha estat impactat per sotrac, bé sigui econòmic o militar... De la mateixa manera que en cas de ser francès hauria votat netament Macron davant Le Pen, ara no votaria a favor d´aquesta supermajoria que d´aquí a poc mostrarà les seves contradiccions entre un grapat de diputats socialistes i els centristes del MoDem, molts d´ells d´inspiració democratacristiana.

Ara que s´ha fet pública la llista dels principals donants de la campanya presidencial de Macron, es descobreix com el més granat de l´establishment ha patrocinat un relleu en l´elit dirigent fent passar per fresc i desinteressat un exempleat de la Banca privada amb més tentacles internacionals. Avui, si fos francès, votaria decididament per reequilibrar els poders d´una gran operació nuclear per treure d´escena els partits tradicionals a través d´un pacte de les elits econòmiques i alguns antics grups iniciàtics. El que ve presenta molts interrogants.

A Espanya van intentar fer el mateix amb el partit dels taronges. Un any i mig després, les llacunes de coneixement i de consistència discursiva comencen a aflorar. I les instruccions de votació des d´importants despatxos de l´elit econòmica, també.

La moció impossible

És curiós com alguns entregats sobiranistes catalans encara practiquen una passió de partit de futbol per la política espanyola. Parlant clar i ras i curt: Pablo Iglesias no va fer cap esforç per tombar Mariano Rajoy. Per fer això es necessiten 176 diputats que s´han posat d´acord en un candidat a president del govern, un programa de govern comú i un govern de concertació.

Res d´això va fer el líder de Podem. Va ser una pura maniobra per disputar espai electoral al PSOE amb el càlcul que gua­nyaria Susana Díaz i que els seguidors de Pedro Sánchez es mourien en tromba cap als morats. Però va passar el revés.

Siguem clars: al Congrés dels Diputats existeix una majoria absoluta potencial per fer un govern diferent i fer fora Rajoy. Això passa, indefectiblement, perquè Pedro Sánchez faci el primer pas. I sembla que està disposat a fer-ho. Altra cosa és com reaccionaran algunes forces conservadores dintre casa seva (segurament el partit més conservador d´Espanya -del poder i les rutines- és el socialisme andalús).

Fem les coses seriosament, i ens trobaran a la taula de negociació. Vam fer dues reunions amb Podem. En cap de les dues es van presentar amb un document escrit com a proposta de programa de govern. El màxim que ens van proposar va ser fer un grup de Telegram per discutir de programa econòmic (perplexitat, no ho puc negar).

I parlant encara més clar, Pablo Iglesias va festejar els vots del Partit Demòcrata però els Comuns de Xavier Domènech ens van redoblar les crítiques perquè en clau política catalana no volien veure ni en pintura aquest escenari. El seu és el de la fraternitat de les esquerres. I el bon cor de Joan Tardà, un home que va militar durant decennis als PSUC, li va poder aquesta fraternitat ibèrica fins al punt de proclamar la Tercera República espanyola des de la tribuna del Congrés.

Què se´ns hi ha perdut, amb algú que diu no al referèndum plantejat pel president del govern. Comparteixo la seva impugnació a la corrupció sistèmica de les elits dirigents espanyoles. Va ser molt bona la seva referència al Marquès de Salamanca, un home pelat de Castella i Lleó que va arribar a Madrid i a través de la política i les concessions es va fer ric i va acabar demanant el titol de marquès. Googlejar la vida del Marquès de Salamanca és un gaudi del nepotisme castís del turnismo espanyol.

Seguretat i política

Amb l´encàrrec del meu amic de fa anys, el conseller Jordi Jané, vaig anar a parlar amb el ministre de l´Interior Zoido fent de recader d´una greu i dura carta que el conseller li havia escrit i en la que recorda la necessitat d´extremar la coordinació policial en un escenari d´amenaça terrorista de 4 sobre 5.

A vegades no recordem que Barcelona ha estat l´única gran ciutat emblemàtica europea no tocada pel terrorisme islamista radical. I ho han intentat. A principis de segle amb un atemptat frustrat al metro de Barcelona. I després del penúltim atemptat a Londres, es van requisar dades molt precises sobre un possible atac a l´estació de Sants, que el conseller va explicar fa unes setmanes.

La conversa va ser franca. A aquest magistrat en excedència se li ha d´agrair la sinceritat. Aquell dia portava sota el maletí de ministre el dossier de la Junta de Seguretat del País Basc que celebraria el dia després, el dijous dia 15. Ras i curt: amb l´actual moment polític català, no a la Junta de Seguretat. Em va fer pensar en l´escola de la vicepresidenta del govern, que pensa que la punició acabarà amb la qüestió. I no va per aquí.

Un dia després vam saber que el Ministeri d´Hisenda de Cristóbal Montoro només autoritzava la convocatòria de 50 dels 500 mossos d´esquadra després d´anys de no formar nous policies. No cal posar-hi adjectius. Amb la seguretat no s´hi juga. En cap cas.

El dia que tinguem un disgust, si arriba, el Govern català podrà treure la carta implorant una coordinació necessària i algú recordarà que la primera ministra May va patir el cost polític d´una retallada en el cos d´elit de la policia quan era ministra de l´Interior.