Camino per un barri considerat xungo, m´acompanya X, que hi treballa dia a dia. D´un carreró surt un cotxe amb cinc homes a dins amb cares de presidiaris. Pregunto pel tràfic de drogues, X em diu que el problema ha estat sempre la impunitat, que malgrat les batudes, els traficants surten com si res. I que aquests del cotxe es dediquen a «això», però que no ho esmenti a la nota. Que molt menys esmenti el seu nom, que després li demanaran passar comptes. «Tothom només veu la part dolenta del barri», diu.
Al barri es coneixen tots de tota la vida. I saben el que fa cada un. Penso que si parlo malament d´aquell lloc, els veïns vindran a protestar després a la porta del diari, com ja han fet amb altres mitjans. Després em dic que he de remetre´m a la veritat, i la veritat és el que entreveig, darrere d´una muralla psicològica que jo mateix pateixo, la qual pateix tot Girona amb aquell lloc. No hi ha barri que es vegi lliure del tràfic de drogues. Demana que t´enviïn una pizza, un taxi o la compra del supermercat i espera fins fer-te vell. Si fos cert el que pensava del barri, ja hauria d´estar mort a trets, o almenys haurien d´haver-me tallat les extremitats per tornar arrossegant el cul a casa. Però tot just em presten atenció. La gent, els increpo pel carrer com si es tractés d´extraterrestres -soc un mal educat-, em tracta amb amabilitat. A l´escola els nens em fan bromes dient-me, per la meva alçada, el paio Gasol. Diversos dels veïns s´ofereixen a guiar-me. Només soc un reporter més buscant una cosa dolenta per explicar. I llavors me n´adono.
Sí, és clar, només veig el qué és xungo. Però entremig del que és xungo, és un barri de contrastos, conec gent que lluita perquè els nens assisteixin a l´escola, perquè els joves se sentin integrats, que projectin, pel seu compte, les seves demandes i necessitats. Gent preocupada per altra gent, pels seus. Joves que han aconseguit acabar la universitat malgrat ser un dels barris de més abandonament escolar. Gent farta que se´ls tingui a tots per narcos i que vinculin la seva ètnia amb el delicte. Gent que, arribada la nit, comparteix en barbacoes improvisades unes palmas i uns riures i que semblen, en aquell confí, en aquella situació, haver trobat la clau de la felicitat en aquest món. Un lloc del qual, tot i ser un estrany, el «paio periodista», et conviden a un bateig i aviat te´n sents part i li agafes afecte. Sí, és Font de la Pólvora. Un barri únic.
