Decisions claus

Emmanuel Macron és avui president de la República francesa, bàsicament perquè va prendre una decisió estratègica l'abril de 2016: constituir el seu propi moviment polític i no concórrer a les eleccions primàries del Partit Socialista Francès. Macron havia estat militant socialista, més que templat, abans d'entrar a ser executiu de la gran banca internacional, i quan es va convertir en ministre d'un president socialista ja ho va fer com a independent. Si Macron s´hagués enfrontat a unes primàries contra Manuel Valls i Benoit Hamon és més que probable que hagués perdut. Perquè ja es va veure que el discurs reformista de Valls va ser derrotat davant un Hamon més escorat a l'esquerra i aplaudit per unes bases de militants més a l'esquerra i més fanàtiques que el gruix del seu electorat.

Lliçons per tenir present. Les primàries poden ser una batalla insana en aigües estancades quan el nombre de votants és reduït. (Inés Arrimadas, per exemple, acaba de ser elegida candidata a presidenta de la Generalitat pel vot de 700 i escaig militants, cosa que dona indicis de la implantació dels taronges a Catalunya). Macron no va caure en les aspes trituradores dels partits vells endogàmics. Va fer una operació de maquillatge brillant: l'home mes avalat per les finances especulatives, va encarnar la renovació. Que tot canviï perquè tot continuï igual.

Finançadors i electes

Entre els principals donants de la campanya de Macron el primer és el gran especulador financer George Soros (sempre amb la cara netejada per quantioses donacions filantròpiques a organitzacions no governamentals gens innocents), seguit per Golman-Sacks i la Banca Rotschill. I si repassen els nous diputats electes pel nou partit macronià, trobaran electes amb fortunes en paradisos fiscals.

Què volen que els digui, millor els partits de pensament polític sòlid però oberts i posats al dia. En cinc anys veurem un lideratge menguant perquè està fonamentat en la no vocació política. Quelcom semblant al que els passa als diputats de Ciudadanos, que ja els costa tenir corda perquè ja han gastat tots els pobres argumentaris que els han fet tirar durant un any. Ara, invisibilitat creixent.

Ho diu el NYT

M'agrada no enganyar-me amb certa premsa autoreferencial sobiranista que ens explica que tot és de color de rosa i fàcil en la recta final del procés cap al referèndum de l´1 d´octubre. No m'agrada quan alguna premsa treu de l'últim posicionament de la Comissió de Venècia una lectura molt favorable al referèndum, quan la literalitat no diu pas això. Com afirmo això, també afirmo que l'editorial de divendres del New York Times que invita el govern espanyol a permetre la celebració del referèndum és una peça important, poderosa, en el posicionament i conformació de l'opinió publica internacional. Facin una lectura de l'editorial, és clara i lúcida. Reprodueixo només els ultims dos paragrafs:

«Un govern central més capaç podria frenar el fervor de la independència i donar a la regió un millor retorn econòmic. Catalunya aporta prop d'un cinquè del producte interior brut espanyol, però la regió només rep el 9,5 per cent del pressupost nacional espanyol. Negociar de bona fe amb els líders catalans per trobar una solució política, en lloc de confiar en la interpretació restrictiva de la Constitució del poder judicial per castigar els esforços catalans per a una major autonomia, també ajudaria.

El millor resultat per a Espanya seria permetre el referèndum i que els votants catalans rebutgin la independència, com ho van fer els electors de Quèbec i Escòcia. En cas contrari, la intransigència de Madrid només influeix en les frustracions catalanes».

Deure de guardar secret

Fa uns mesos vaig ser elegit membre de la Comissió de Despeses reservades del Congrés dels Diputats. És una comissió integrada només per set persones -una per grup parlamentari- que tenen coneixement i són informats de l´ús de fons reservats i que podem i tenim l'obligació de controlar-los i demanar tantes explicacions i detalls com volguem. Formar part d'aquesta comissió suposa el deure de guardar secret amb conseqüències penals per qui reveli el contingut de la informació tractada. Honoraré al cent per cent aquesta obligació de guardar secret.

Les dues llargues sessions de tarda de dimecres i dijous em van reconciliar amb la millor cara de la meva llarga vocació parlamentària, últimament una mica desconcertada pel món de l´exebrupte, el tuit i els fasts polítics. Sempre hi ha coses noves que et fan riure per dintre i preguntar-te: què fa un nen d´Olot en un lloc com aquest?