Quo vadis, Catalunya?
ÀNGELA FERRER I MATÓ girona
Quan es vol aconseguir quelcom important cal escollir molt bé el camí i si cal cercar estratègies per tal de no perdre´s per corriols o veredes que porten a senders incerts o perduts. Crec que actualment a la nostra estimada Catalunya ens manca aquest nord que ens ha de portar a lloc segur. Ara neix un altre partit, amb tot el respecte vers ell penso que ens dispersem massa i ens manca aquesta drecera que ens condueixi sense tantes divisions i opinions diferents. La unió fa la força i jo no trobo aquesta unió veritable que és la que porta a la victòria. Evidentment la pregunta que Déu féu a Sant Pere fou: «Quo vadis, Petrus?». Ell fugia de Roma atemorit per la persecució de la qual era objecte la comunitat cristiana, però tornà enrere i trobà la mort. Aquí no es tracta de morir, només mancaria, però sí buscar punts d´enteniment, diàleg, estratègies i sobretot una forta unió entre tots els que estimen i estimem Catalunya. La resta són encenalls que no ens porten a la veritable fita que tant necessitem.
No podem tenir por
Aiyanna Anguera Gonzalez Caldes de Malavella
És una realitat que el terrorisme avança a passos de gegant, que és impossible no preguntar-se on serà el proper, ens inculquen la por, i nosaltres hi caiem.
És un acte normal dels éssers humans témer coses, però no ho és el fet que no vulguem sortir del nostre país, i tot i així no sapiguem si estarem segurs allà d´on som. Abans, per triar el destí de les nostres vacances, ens fixàvem en el preu, en els llocs d´interès i en la disponibilitat de les nostres vacances. Ara ens fixem en l´historial d´atemptats, en si aquests llocs poden ser possibles objectius. La por deixa entreveure la tristesa que sentim per les víctimes, l´esperança que tenim en que aquell telenotícies que mirem sempre a la nit no anuncïi cap altre atemptat. Ens morim de ganes de despertar-nos d´aquesta barbàrie i adonar-nos que tot ha estat un malson, que no hi ha gent matant per cridar l´atenció, que el món no està entrant en un conflicte que ni els més grans saben quan s´acabarà. Però no, aquí no serveixen gerres d´aigua freda per despertar-nos, ni el mateix despertador ens pot fer veure aquesta realitat de la qual ningú ens voldríem veure implicats.
No podem donar-los el que volen, no ens podem fragmentar, no podem amagar-nos a casa i molt menys podem tenir por. Pot ser que sembli massa utòpic, irreal i potser també de bojos esperar que si ens comportem com a germans entre totes les nacions que estan patint en tots els àmbit puguem sobreposar-nos a les persones que volen fer mal.
Diàleg familiar
Francesc A. Picas la jonquera
Un nen va demanar al seu pare: Per què Catalunya es vol separar d´Espanya?
El pare li contestà: Perquè Catalunya no és d´Espanya. Hi hem viscut molts anys rellogats.
Ara viurem en una caseta sola, voltada d´espigues de blat i ocells que canten: «Rosa d´Abril, Morena de la Serra, Reina del Firmament, gràcies us dona la gent d´aquesta terra, Vos ens heu fet un poble independent».
