Vivim en temps de selfies, aquest fenomen que consisteix a substituir la mirada aliena per la pròpia en la captació de la nostra imatge. No deixa de ser una anomalia formal, perquè en el fons la captura de la nostra projecció al món té més sentit quan la fa un tercer que no un mateix. «Coreografiar» la foto redueix tot el marge a l'atzar i a l'espontaneïtat perquè ens fa massa conscients de ser visibles, massa subjectes al resultat. Més enllà d'aquestes consideracions, un selfie també té apassionants lectures sobre qui se'l fa i qui l'observa, perquè s'ha acabat erigint en una contundent metàfora de la soledat de l'individu modern. Ara bé, motivacions a banda, hi ha una realitat molt més preocupant que el selfie en si mateix: aquesta tendència tan generalitzada a posar-hi cara de xuclar llimones. De debò, m'obsessiona. Atès que el selfie et permet una preparació fins ara inèdita per al resultat final d'una foto, com és que hi ha persones que s'entesten a prémer els llavis com si tinguessin una regalíssia a la boca? És una mica com aquesta gent que es fa selfies amb un pal i sempre abaixa el cap malgrat que el paper de l'andròmina és, justament, ampliar el marc de la imatge. Ja que tenim un instrument a l'abast que ens permet assajar el millor dels nostres somriures, com és que a vegades el malbaratem posant-hi cara d'estrenyiment? És un homenatge a Zoolander? Al noble art de xiular? A l'acidesa? Segurament es deu al rubor implícit en el fet de saber-se observat. Fem aquesta cara perquè devem pensar que la distorsió de la nostra imatge s'ajusta millor al format, que té alguna cosa d'absurd i inexplicable. Ens mostrem al món amb filtres, siguin tecnològics o gestuals, perquè a la llarga ens hem tornat part del joc, i no només en simples usuaris. I és aquí on la fotografia es transmuta, finalment, en un dels grans mals de la vida moderna: la màscara.
