salvador Dalí tenia una cosa clara: no deixava descendents. El seu final, però, va estar ple de situacions absolutament llastimoses. No eren surrealistes sinó penoses -rares i rònegues. No va tenir uns dies de pau abans de morir. Incendis, imatges desencavalcades de dignitat i, sobretot, la maniobra final de l'alcalde de Figueres -l'home, Marià Lorca, que va voler passar a la història-, i que va anunciar que el pintor li havia dit, a cau d'orella, que volia canviar el testament i ser enterrat al Teatre Museu de Figueres. Sorpresa de gran calibre que, al final, es va acceptar. Els fets consumats, de vegades, contenen el plom de les misèries. Política tòxica. D'aquesta manera i gràcies a una jugada espectacular, se'l va enterrar al museu. Lluny de la Gala -mussa impressionant i de bellesa pertorbadora- i de la tomba que hi havia aparellada al seu costat al castell de Púbol. Segurament, i quan l'artista ja era un avi sedat que mirava l'espant de la vida amb ulls enrogits i esbatanats, va ser víctima del personatge que havia creat. Karma? Un gran clown, un intel·ligent manipulador de masses que havia perdut poder. De sobte, quan el baf de la mort feia saltar alarmes, l'Empordà es va convertir en un parem ple de voltors. No era un vell, tampoc una persona, era un objecte mercantil -no es podia perdre el temps. Des que havia deixat de tenir qualsevol govern sobre la seva vida, la seva sang lenta i, sobretot, el seu cadàver, es va transformar en or alquímic. Així, el Teatre Museu va esdevenir una espècie de temple, mena de piràmide faraònica. Gràcies al mort momificat, tot plegat, adquiria una dimensió mítica, gairebé mística -d'incalculable guany comercial. El seu llegat no passava per l'ús discriminat del seu esperma ni tampoc per cap altra qüestió que impliqués concebre d'una manera tradicional -carnalitat explícita. Tota l'energia, la que li importava, l'havia vessat en la seva obra. Un corpus únic, una manera de pintar que remunta el temps, que, gràcies al pas del temps, es pot interpretar i disfrutar de maneres diverses. Vet aquí el tremp del geni. Ara, diuen que se l'ha d'exhumar per comparar el seu ADN amb una dona que afirma que és filla seva. Res a dir, potser és el moment de treure'l de la solitud de la piràmide i portar el seu cadàver a Púbol; al costat de la Gala. Un «beau geste». Allà on la parella havia calculat passar l'eternitat biològica. L'altra, la pictòrica, és clara i indiscutible. L'Empordà i, gràcies a aquesta estrambòtica circumstància, pot pagar allò que no està escrit: respecte. El respecte que es mereix qualsevol empordanès; que cap sobrevingut no canviï les disposicions finals d'un moribund. Més enllà de les qüestions prosaiques, potser ha arribat el moment de restituir totes les peces de l'univers dalinià al lloc on pertanyen.
