Un partidari de la pena de mort i un defensor dels drets humans desitgen que l´equip local de futbol guanyi la lliga comarquívola. Sense voler, i momentàniament, s´han convertit en companys de viatge. La meta comuna els situa contra els que volen que guanyi un altre equip. Un cantó on també hi ha sanguinaris i pacifistes. Les metàfores futbolístiques són pròpies de la ganduleria mental, però mentre continuïn mantenint la seva real eficàcia, aquí no ens n´estarem.

Tot plegat es despenja arran d´una conversa mantinguda amb un vell amic. Viu fora del país. Ell cova la idea, avui tan atacada, del federalisme asimètric entre Catalunya i Espanya. Voldria, enllà d´això, una Europa de ciutats cultes i progressistes, justícia social i una bona gestió del territori. Em va dir, concretament, «no saps com de sols ens sentim, els que tenim poca tirada a la independència, quan veiem quins han de ser els nostres companys de viatge».

A l´acte em va venir al cap una idea semblant. Com que sóc un independentista irruent, com que vull votar i d´aquí no em moc, de sol no me´n sento gens. Però quan veig segons quins companys de viatge em toquen, també m´esvero. De l´equip del meu amic, si haig de pensar amb quins energúmens li fa mandra trescar, segur que hi puc comptar unionistes de la passa curta i un cabdell ingovernable de castellans neandertalitzats, soques i broncs. De la meva banda puc aportar barretinaires exaltats, intel·lectuals de l´oportunisme i agitadors de plat a cal sogre. Si és que algun d´aquests pensa en mi, fa de bon dir que em deu etiquetar amb floretes del mateix calibre.

Arribats en aquest punt, a banda i banda del procés hi ha un aiguabarreig que no es pot allargar gaire més. No ho dic pas perquè pensi que la tendència natural sigui la de barallar-nos. D´ençà del pas de la natura a la cultura, al món la feina és mirar de no xarbotar el bassal comú. La prova és que hem passat més temps construint que destruint. Ara bé, de manera inevitable, de tard en lluny hi ha pics de crispació. De canvi més o menys traumàtic. Diguin-ne guerra, crisi o revolta. Durant els reajustaments periòdics, les bandositats mai no han estat d´un sol color, malgrat els estendards que les definien. Valgui d´exemple la descripció que fa Joan Sales de la guerra civil a Incerta glòria. A cada trinxera hi lluitava un cap-i-pota humà, que d´homogeni no en tenia res.

A mi em sap greu que el meu amic se senti sol. No m´agrada gens. Només puc assegurar que, abans i després, però sobretot després del que sigui que s´ha d´esdevenir, ens n´anirem a esmorzar. Sols o acompanyats, tant ell com jo estem tips i cuits de caminar a frec de plúmbics. No és pas perquè ens sentim millors, ni més bonics ni més vius, no: és que no ens agrada el futbol. El que no sé, vaja, és on ens entaularem. Si a Catalunya, si a Espanya o a Europa. El millor és triar una ciutat que ens agradi, com fins ara.