Estic patint des de fa dies. Des que he sabut que em poden obligar a formar part d´una mesa electoral en el referèndum català, que no m´arriba la camisa al cos. Ja seria el summum que jo, que mai no he votat en cap elecció i que molt menys he format part de cap mesa electoral, estigués obligat a perdre un diumenge per un referèndum que convoca la Generalitat i que, en tot el món mundial, només avalen un parell de partits d´aquí, de Catalunya, que ni tan sols sumen la meitat dels vots en les darreres eleccions. No-no-no, m´explicaré millor. Si pateixo no és per perdre el diumenge, que a Déu poso per testimoni que no el perdré. Pateixo perquè sé que si em convoquen no m´hi presentaré, i ves a saber quin càstig ha pensat el Govern per als dissidents. Si als pobres consellers els fulminen per haver opinat diferent o per tenir dubtes, si els funcionaris són amenaçats, suposin el que poden fer a qui es negui a passar-se el diumenge veient votar la gent i passant llista. Jo mai he vist votar ningú, com no sigui per televisió en alguna sèrie de culte, com Cuéntame, però no té pinta de ser l´activitat més divertida del món. I ho sento molt, president i consellers, però els diumenges s´han creat per a la diversió.

Imagino que als que no complim la nostra obligació patriòtica se´ns raparà el cabell, que això no és que personalment m´importi gaire, i que tot seguit se´ns posarà un capirot al cap i se´ns passejarà pels carrers mentre el populatxo ens escridassa -traïdors! botiflers!- i ens tira verdures, catalanes i de temporada, per descomptat. I no obstant, m´hi arriscaré. Fa molts anys que no em llevo un diumenge a les 7 del matí, i per descomptat que si alguna vegada m´haig d´aixecar a aquesta hora intempestiva en festiu, no serà per passar-me el dia veient com gent amb barretina introdueix paperetes en capsetes damunt d´una taula, que diu Echenique. No, gràcies. Considerin-me objector de consciència.