Recentment, en una conversa grupal d´aquestes en què hi ets més per accident que no per voluntat pròpia, alguns dels ponents es van referir a una tercera persona (que òbviament no era allà: mai hi són) que, deien, porta un estil de vida molt erràtic, viu sola, no acaba de trobar la seva vocació professional i apunta a persistir en la mateixa línia. Ho van atribuir col·lectivament al fet que aquesta persona «és una mica especial». Ho sabem, perquè en vivim envoltats, però no deixa de sorprendre aquesta tendència d´alguns a qualificar de singular, o directament d´estrany, tot aquell que no viu segons uns determinats cànons existencials. Si tens una determinada edat i no jugues a la lliga dels aperitius de cap de setmana i les calçotades per a parelles sembla que siguis una anomalia social que mereix ser corregida perquè, és clar, ets «una mica especial».
Escoltant converses com aquestes t´adones que en ple segle XXI encara hi ha qui raona seguint postulats preconstitucionals, i que es creu posseïdor d´un manual d´instruccions imaginari que dicta el que és normal i el que no. Són els mateixos que et pregunten si «estàs bé» quan declines una invitació a una trobada que no et ve de gust o que dibuixen una ganyota quan fas una broma que traspassa els (seus) barems de la correcció política. Són ben lliures d´opinar el que vulguin, per descomptat, però aquesta verbalització del prejudici resulta inquietant per la seva insistència, que entre d´altres coses deu voler disfressar les pròpies febleses. Digues-me com etiquetes i et diré com ets, aquest seria el resum. Sé el que esteu pensant: aquest boig va i reprodueix en un article una conversa privada i ara els participants fliparan en colors. Ja és una mica això, sí. Si éreu allà i esteu llegint aquestes paraules, no us preocupeu, és només que soc «una mica especial». I que com més gran em faig, menys aguanto la imbecil·litat aliena.
