Aquesta setmana hem celebrat els 25 anys de l´Olimpíada a Barcelona. Som molts els que recordem amb nostàlgia aquell esdeveniment. Va ser una cosa molt gran, un període de temps que va quedar gravat en la memòria de tots els que el vam viure. En Luis Racionero diu que va ser l´esdeveniment més important ocorregut a Barcelona en el segle XX, molt més que la Setmana Tràgica, l´Exposició del 1929 o el congrés eucarístic del 1952.
L´Olimpíada de Barcelona no va ser només un esdeveniment com qualsevol dels que fem ara, va ser la raó per a la transformació de Barcelona i de Catalunya, tant des del punt de vista urbanístic, com des de l´econòmic. Aquella olimpíada va ser per a Catalunya el mateix que va ser la de Tòquio per al Japó l´any 1968: el punt d´inici d´un nou país, amb un lloc visible al món.
Vist amb la perspectiva de tants anys, aquell esdeveniment va ser la culminació d´un procés de transformació que havia començat amb la transició política d´Espanya. El món va donar la possibilitat a Barcelona, i amb ella a Catalunya i a Espanya, de demostrar que havia fet una transformació digna d´admiració. No va ser fàcil passar legalment d´un estat dictador, caduc, corrupte, arbitrari, fosc, violent... a un altre de democràtic. Es van haver de fer una quantitat important de trampes legals per poder fer el canvi sense ruptura, els legisladors i els jutges van haver de mirar cap a un altre costat en aquell moment de canvi legal, coneixedors que el que era important era fer la transició. Recordeu les trampes legals que van haver de fer perquè Josep Tarradellas fos president de la Generalitat: el 29 de setembre de 1977 es deroga la llei franquista del 1936 que eliminava les institucions catalanes i restableix la Generalitat provisional i el 17 d´octubre de 1977 es nomena Tarradellas president de la Generalitat anys abans que es creïn les autonomies a Espanya.
Ja amb el nou règim democràtic en marxa, la implantació dels sindicats, les demandes de més serveis a tots els nivells va coincidir amb el segon xoc petrolier del 1978, quan Espanya encara no havia fet els deures del primer xoc del 1972. En un ambient difícil, entre la revolució, l´alçament militar i el desastre econòmic, es va anar construint un país amb molt esforç. L´entrada al mercat comú l´any 1986 va suposar un canvi de marxa en aquest camí modernitzador i d´aquell impuls en va sorgir l´olimpíada del 1992. Aquella fita significava la revàlida del camí començat a l´any 1977.
L´olimpíada va ser molt superior a l´Expo de Sevilla. La transformació va ser sobretot cultural, Barcelona i Catalunya es van sentir orgullosos de la seva modernitat, van treure tot el millor que sabien fer i es van descobrir a si mateixos. Recordo també l´enveja de la resta d´Espanya, sovint enveja sana. «Lo tienen todo...» deia en Ramon Mendoza, president del Madrid entre queixa i admiració de Barcelona. Aquella Barcelona va enlluernar lluny i creava respecte dintre Espanya.
Però des d´aquell punt àlgid les coses es van tòrcer, sobretot en les relacions amb Espanya. Els fausts de l´olimpíada i de l´Expo van passar factura a l´economia i l´any 1993 vam entrar en una crisi que es va anar reconduint per les mesures del ministre d´economia Pedro Solbes que va continuar Rodrigo Rato en el govern d´Aznar l´any 1996. Semblava que la situació s´havia salvat fins que el govern Aznar va descobrir que Espanya podia viure de la bombolla immobiliària fins a l´infinit, deslligant-se d´haver de suportar l´aportació fabril catalana. Per fi Espanya podia viure sense recórrer a Catalunya i podia treure pit. Per fi ja no hauria d´admirar Catalunya: Espanya seria líder mundial, amb empreses líders, amb els peus sobre la taula del despatx de Bush. Espanya, líder sense Catalunya; la història s´havia reconduït. Aquell moviment encara va ser més fort perquè el govern de Felipe González havia aconseguit que Europa ajudés les regions més desfavorides d´Espanya amb un import que va suposar l´1% del PIB de tot el país. Així que l´economia espanyola es va anar inflant en una bombolla que va arrossegar tot el que va trobar, l´honradesa política, l´economia industrial, la cultura de l´esforç... En certa manera va liquidar els fruits de la revàlida del 92: especulació, especulació i més especulació. Les coses es feien només per guanyar molts diners, un es feia polític per guanyar en contactes, negocis o en sobres en negre, per guanyar diners.
Recordo els primers debats de l´estatut del 2006, dient que, quan les ajudes d´Europa acabessin, les altres regions espanyoles voldrien continuar amb la dinàmica ficant la mà a la caixa catalana, d´aquí l´ordinalitat.
En fi, el més greu de tot va ser el trencament del respecte que Espanya tenia a Catalunya abans del govern Aznar. Allà va començar una deriva emocional molt difícil de reconduir, per no dir que és impossible sense un treball psicològic general. I sense això serà impossible un encaix estable de Catalunya dins Espanya. No n´hi ha prou de tornar a ser el 25% de les exportacions i del turisme, el 32% de les patents, d´aportar el 20% del PIB només essent el 16% de la població: tot això Espanya no ho reconeix com un mèrit. Doncs la propera revàlida pot ser sortir d´un país que ens menysprea, això sí que serà una revàlida!
