Un grup de persones s´encamina cap a l´àrea del cementiri civil per donar l´últim adeu a un familiar, amic o conegut. Surten del tanatori, pugen les escales, travessen la porta de ferro forjat i giren a la dreta. Els gemecs de la graveta en ser trepitjada trenquen el silenci dels caminants fins que arriben a un racó ombrívol. Un clot excavat al terra acollirà el taüt, transportat en un carretó pels empleats de la funerària El Paradís.
Un home alt i forçut agafa pel braç un octogenari de cabells blancs clenxinats i mirada perduda que camina vacil·lant. Tots dos s´acosten a la fossa per afegir-se a la rotllana.
Un familiar del difunt avança unes passes per sortir del cercle i es treu de la butxaca una quartilla. Recita el poema de Salvador Espriu Oració en la teva mort: «Quan roures enyorosos / de verds marins comencen / crepusculars missatges, volent-te foc, demano / nova claror, que siguis, /davant altars on cremen /ardents silencis d´ales, /encès cristall, més flama, / llum de cançó senzilla».
En acabar la lectura, un dels assistents amb el braç esquerre enlaire, puny clos i veu rogallosa entona una antiga cançó: «Negras tormentas agitan los aires / nubes oscuras nos impiden ver. / Aunque nos espere el dolor y la muerte / contra el enemigo nos llama el deber».
S´escolta un xiu-xiu de desaprovació, cares de sorpresa i d´espant. L´orador amb pas decidit s´acosta al busca-raons que salmodia: «El bien más preciado es la libertad / hay que defenderla con fe y valor». Li recrimina la seva actitud i li prega que calli.
És un iaio pansit, un nyicris, un sac d´ossos que rebutja la petició amb gest desafiant, ulls brillants d´emoció i esguard amenaçador. L´espectacle continua quan, després d´unes estrofes amb prou feines audibles, el cantaire alça la veu trencada cridant: «¡A las barricadas! ¡A las barricadas!».
Els empleats de la funerària s´apropen a l´agitador per fer-lo callar. S´aturen de sobte. El vell esclata en plors. Els sanglots vinclen la fràgil figura. Abaixa el cap, s´eixuga amb la mà les llàgrimes que li regalimen cara avall i, sense dir ni ase ni bèstia, se´n va tan de pressa com li permeten les seves cames escanyolides.
En marxar el provocador, una sensació d´alleujament s´escampa entre el públic. La cerimònia finalitza quan el taüt es diposita en el forat. Cadascun dels presents agafa un grapat de terra que llença damunt el fèretre.
L´home alt ha presenciat l´escena del càntic al costat del seu pare, que ha patit un lleu esvaniment. A punt ha estat d´esmunyir-se de l´abraçada del seu fill, situat darrere seu. Surten del recinte després de donar el dol a la família.
El vellet, revifat, somriu mentre cantusseja l´himne de combat.
