Vaig anunciar, dies abans que es constituís la comissió per a la reforma del finançament autonòmic -perquè no se m'acusés de deslleial un cop comencés la meva participació en els debats-, que estàvem davant d'una nova martingala. Acabats els treballs, em ratifico amb el que vaig dir encara que lamento encertar en el pronòstic després d'un sense nombre d'hores a això sacrificades.
La forma com el ministre Montoro va articular, va instrumentalitzar, l'acord de la conferència de presidents, va ser un fiasco d'inici. Tergiversar l'acord nomenant suficients representants de l'Estat a efectes que afegint les comunitats que governava el PP pensava podia manar en la comissió. Es va inventar un mandat diferent a l'acord i va articular un intent de subcomissió de cinc, suposadament representativa de tots els interessos de les comunitats autònomes que fins al més ingenu sabia era missió impossible (incloses aquelles en què mana el Partit Popular). Va posar al capdavant de la comissió una bona persona i res més. Va nomenar uns representants propis que configuraven algun equilibri però que deixaven en mans d'un d'ells la tasca principal: una persona de difícil acord, amb prejudicis coneguts -ha estat constant la necessitat de substituir l'adjectiu regional per autonòmic-, a punt i per això fins i tot perillós per al mateix ministeri.
Les autonomies van nomenar experts «amb bandera». Alguns ni eren de la comunitat representada, ni en origen ni en destí -és clar, no totes les comunitats autònomes podien exhibir «expert», més les ciutats de Ceuta i Melilla- i per això amb full de ruta, i suposo amb conveni de retribució apropiat. Tots hem pesat el mateix, tant en parlar com en callar i atorgar. La realitat va mostrar en maratonianes sessions que les autonomies anaven «a la seva»: es dividien segons identificació de quants diners calia al sistema, quines variables de repartiment ad hoc els beneficiaven més, si es requerien lleves i en favor o no de la preservació de l' statu quo. El criteri expert, i fins i tot ideològic, es diluïa davant la imperiosa necessitat dels gestors autonòmics d'«arribar a final de mes». Canviar el sistema perquè tot continués igual. Lampedusa. Advocació amb la reforma a l'elefant per al que és l'estat autonòmic espanyol, en favor de més responsabilitat fiscal i eliminació del fons de suficiència, i es paria una formiga d'IVA col·legial, de consens infactible fins i tot a la vista dels experts tributaris presents en la comissió, i s'articulava un nou fons compensatori, transitori. Més Frankestein.
S'utilitzaven conceptes del federalisme fiscal pel costat de la despesa ignorant que fa als ingressos (sota el fantasma de l'harmonització fiscal) i al necessari redisseny institucional, però es topava amb una Constitució que ni es podia esmentar. Es volia reconduir el sistema foral i se n'oferia un de reclutament encara de menor capacitat fiscal que l'actual model que substituïa.
I enmig d'això el Govern acordava un nou pacte fiscal amb transparència zero, manteniment de privilegi i llançant un avís als absents catalans que «així es fan les coses». Va dimitir davant el seu president el representant d'Astúries i bon vent i barca nova. I els catalans van justificar la seva absència.
Les banderes no guardaven ni tan sols lleialtat ideològica. Amb «consens ampli» (per vaguetats) s'ha articulat una proposta que ha collit vots particulars de fins els representants de l'Estat i en temes diferents. Contra el principi de responsabilitat fiscal i el pur sentit comú, s'ha acceptat la possibilitat fins i tot d'un anivellament total i de tots els serveis -i no només els fonamentals de l'estat del benestar-, s'ha negligit el principi d'ordinalitat, i mantingut en bona mesura la clàusula de preservació de l' statu quo.
S'ha suprimit com a referència la identificació de les capacitats fiscals autonòmiques (compromès a explicitar sobreanivellament), no s'ha resolt la qüestió de la sostenibilitat del deute d'algunes comunitats autònomes, s'ha deixat a una missió l'estudi de les variables relatives a la necessitat fiscal i la seva ponderació, i manat als llimbs d'estudis futurs l'ajust pel diferencial de preus entre comunitats. Davant l'amenaça de decidir el detall, paràgraf a paràgraf, votant, el pànic dels representants de l'Administració central ha estat total. I ni així s'ha aconseguit evitar una plèiade de vots particulars amb la qual alguns experts han salvat la roba fins i tot dels que s'han banyat a les seques aigües de la desconcentració de la despesa.
I ens deien savis. Savis que només alguns eren identificables mínimament com a experts coneixedors del sistema de finançament autonòmic, amb economistes i juristes barrejats, amb llenguatges i litúrgies diferents. I dels experts, en molts casos, van dir una cosa i en el moment final se'n van acabar desdint, amb l'argument que en les seves comunitats representades d'una altra manera els corrien a cops de porra. Reclamo vergonya torera des de la meva petita comunitat de la qual he rebut confiança completa, gratis et amore, he patit la sospita de ser un infiltrat de l'absent Generalitat i d'un partit conservador a l'oposició del parlament balear que continua temptat a confondre la dignitat, la vocació d'autogovern i l'assumpció de responsabilitat fiscal com un entreguisme a l'independentisme català en comptes de als homòlegs de partit i al full de ruta de les seves secretaries centrals.
La veritat és que tots hem treballat amb cura i fins i tot bon rotllo. Però potser el puzle era d'encaix impossible. Algunes peces han crescut amb el temps, s'han fet adultes, i les cotilles tradicionals ja no serveixen. Ha faltat valentia. Llàstima.
