En un succedani de pub de Girona que té d'irlandès el que servidor pot tenir de comanx, toquen amb prou feina la una de la matinada. Ja som dijous després d'un dimecres de jornada laboral llarga en excés. El pobre client, encara acalorat a aquelles hores de la nit per culpa d'una xafogor inclement i inoportuna com sempre, es dirigeix al cambrer amb l'educació que li queda de tota la que li van donar els pares.

-Disculpa, ens podries servir una ronda més?

El cambrer, alt i espigat, va vestit de negre; transmet confiança; poder, fins i tot -les barres atorguen distinció, domini. Des d'allà dalt estant, es mira el desgraciat del client, petit, petit, petit i dibuixa amb els llavis un somriure condescendent.

-No. Tanco - «imbècil», només li faltava tractar el client d'«imbècil».

A l'altre costat de la plataforma de fusta que desprèn olor de cervesa rància, silenci. Toca processar la resposta d'aquell vailet mal educat. Una parella que escuren dos gots de pinta observen el petit, petit, petit client. «Em sembla que s'ha enfadat», murmura la noia. En efecte, l'home, senyor, sapastre, foteu-li hatxe, que creia que tenia opcions de veure's 4473,17647 mil·lilitres de red ale Kilkenny més s'emprenya com una mona. No pas perquè el presumpte pub tanqui, no; per la resposta d'aquell cambrer terrandòs.

- Bé, doncs cobra'm siusplau.

L'amo -la sensació és que el vailet és el «putu amo» de l'antre- amb gest de menyspreu, llança la nota damunt de la barra: sis cerveses -entre dos, eh, entre dos- i una bossa de patates fregides, 28 euros; més car que a Londres i que a Kilkenny. El client, que tanca la boca per evitar que es propagui el foc que li surt pels queixals, paga. Però el «puto amo» ni el mira a la cara i es desplaça uns metres fins a una cantonada i comença a servir xupitos a uns col·legues que li riuen les gràcies. El client espera prou temps perquè l'enuig adquireixi dimensions de cabreig.

- Em cobres, si us plau!!!

Ara sí: transacció feta, ni un trist gràcies i cap a casa. Cheers!