Neymar era una de les grans estrelles del futbol espanyol. Heus aquí les seves xifres de frau a Hisenda per demostrar-ho. La meitat del planeta se sotmetria als més grans sacrificis per viure un sol dia com Neymar. No obstant això, el brasiler està descontent de ser ell mateix tot l'any. Perquè té Messi per damunt. Creu que un desplaçament en horitzontal, de Barcelona a París li garanteix també un creixement en vertical. Hauria d'haver consultat abans amb Cristiano. No és casualitat que l'argentí comparteixi la doble essa amb Picasso. Són genis que s'infiltren en el cervell dels seus perseguidors i el corquen. No només vencen a qui els disputen la supremacia, sinó que els destrueixen en el més íntim.

Neymar és fràgil anímicament, a diferència dels extraordinaris Etoo o Ibrahimovic. No obstant això, aquest duo d'orgullosos superdotats es va cremar com paper de fumar a la foguera de Messi. Sense l'argentí, haurien brillat més i s'haurien disputat el ceptre. Tan bon punt entra en escena el diminut deu, només els queda rondinar i repartir culpes. Ja ens la sabem aquella que Michael Jordan no hauria estat ningú sense Scottie Pippen, ni Stephen Curry sense Kevin Durant. La pregunta és: quin d'ells fitxaries i quin deixaries volar amb tot el dolor del teu cor? Atraparies Jordan, Messi.

És més dur ser el dos que el catorze, Díaz Miguel sempre recordava que l'anhelada medalla de plata l'entristia perquè s'aconseguia després d'una derrota amb l'or. El monopoli de Messi ha estat tan obsessiu que no admet la rèmora d'un número dos. Ni tan sols en una temporada de guaret, quan hauria estat més lògic dubtar del ranquejant monarca en la trentena, abans que del seu hereu a l'espera. Neymar és el jugador del Barça que anaves a veure al camp, si no jugava Messi. L'èxode del brasiler obliga a plantejar si es necessita més coratge per jugar al costat de l'astre argentí o per desenganxar-se del seu absorbent camp gravitacional. Quan una estrella del futbol vol marxar, se'n va. Encara que sigui enlloc.